des de la meva finestra

Des de Salt al Santuari de la Mare de Déu dels Àngels deu haver-hi pocs quilòmetres en línia recta. Dic en línia recta. Fins i tot a l’estiu, cada matí puc contemplar la massa blanca de la capella. A l’hivern, se’t fica a dintre. Girona porta en la seva interioritat l’aire maternal de la Mare de Déu i la presència afectiva i protectora dels Àngels.

Aquest contacte visual no és només una característica geogràfica. Ens introdueix en la funció maternal de la Mare de Déu i, també, en la teologia dels Àngels. Ho escric avui, diada de sant Miquel, sant Gabriel i sant Rafel, i el dia 2 és la festa dels Sants Àngels. Cada dia som més conscients de la nostra fragilitat, l’home d’avui busca «cangurs»- tal com sona- per protegir la nostra presència caduca.

La lectura de la Sagrada Escriptura ens parla d’uns éssers no corporis, que intervenen en la història del Poble jueu: «No menyspreeu un d’aquest nens petits, perquè us dic que els seus àngels en els cels, veuen sempre la faç del meu Pare que és en els cels» (Mt. 18, 10).

Els àngels no són figures barroques dels nostres magnífics retaules. Nosaltres som animals, ungulats, amb ànima. Els àngels són esperits. No estem acostumats veure’ls.

Però Jesús, que com Ell diu «no edifica sobre sorra», ens parla de la familiaritat amb sers constituïts per la persona angèlica: intel·ligència i voluntat, persones que dediquen la seva existència a servir i els fills de Déu com tu i jo. Cangurs espirituals de la nostra persona al servei nostre, fins i tot en les coses petites.