Covid persistent: els "grans oblidats" de la pandèmia

Anna González explica que el pitjor de tot és sentir-se incompresa per la societat: «el primer diagnòstic va ser que tenia depressió» i no era això

Anna González, al centre de Girona

Anna González, al centre de Girona / Aniol Resclosa

Laura Teixidor

Laura Teixidor

Tres anys després de l’arribada de la pandèmia, encara hi ha molts aspectes desconeguts sobre el coronavirus que generen molta incertesa. Una de les grans incògnites continua sent la covid persistent. Els símptomes, en molts casos, encara persisteixen i n'hi poden arribar a haver uns 200 que es manifesten durant almenys tres mesos després de la infecció inicial i poden durar anys.

Les persones afectades per aquesta patologia conviuen amb una lluita interminable, ja que no només ho han de fer pel reconeixement mèdic, tenint en compte que és difícil diferenciar el diagnòstic de la fibromiàlgia o altres malalties com la fatiga crònica, sinó també contra el qüestionament social.

Anna González va ser de les primeres persones de Girona a contagiar-se de coronavirus, quan s’estava a punt de decretar l’estat d’alarma, el març del 2020. «Tot i que no ho vaig saber fins mesos més tard, quan em van fer la prova serològica, sabia que tenia covid-19 per tots els símptomes, a més la meva parella i la meva mare també ho tenien». 

González explica que era propensa a agafar la grip, però aquest cas era diferent. Tenia febre molt alta, s’ofegava, es marejava i tenia mal a tot el cos. «Vaig haver de recórrer a la morfina pel dolor i, tot i així, no m’alleujava», recorda. 

Els símptomes continuaven, em van receptar medicació per mitigar-los però han passat tres anys i encara persisteixen

Anna González

— Malalta de covid persistent

Setmanes més tard, li van aparèixer altres símptomes: pèrdua de gust i olfacte, mal de cap, pèrdua de la veu i taquicàrdies. «Els metges no sabien què tenia, inclús el primer que em va diagnosticar una infermera era depressió i em va dir que se m’hauria de medicar per a això; però em vaig posar en contacte amb la meva doctora i em van derivar al Trueta, em van fer proves i tenia inici de pneumònia».

 Malgrat tot, assegura que els sanitaris «anaven perduts». Explica que és com si encara tingués covid mesos més tard i inclús no s’atrevia a tenir contacte amb altres persones per si els contagiava. Va arribar a tenir febre fins al juny, no podia sortir de casa perquè s’ofegava i li costava caminar. 

Les incerteses es van començar a esvair quan es va posar en contacte amb el col·lectiu d’afectades i afectats per la covid persistent. «Vaig veure que hi havia altres persones que els passava el mateix i em vaig començar a moure», diu González. Finalment, després de visitar-se amb un metge internista del Trueta li van confirmar el que ja temia: covid persistent

A efectes pràctics, això no va suposar cap canvi. «Els símptomes continuaven, em van receptar medicació per mitigar-los però han passat tres anys i encara duren».

Li van admetre que des del sistema sanitari gironí ja no podien fer-hi res més i li van aconsellar la derivació a l’hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, on hi ha una unitat especialitzada. «Vaig demanar hora el setembre i no me n’han donat fins al juny que ve, mentrestant, vaig tirant endavant com puc», assegura.

Quan es va contagiar de covid-19 va agafar la baixa i ja no ha pogut tornar a treballar. El maig de l’any passat li van donar la invalidesa per un any i aviat li revisaran. Les seqüeles més incapacitants són el mal de cap i el cansament crònic. «Abans era una persona molt activa i esportista i ara pel simple fet de netejar la casa ja se’m fa molt dur, he d’anar fent moltes pauses per no ofegar-me». També explica que una de les coses que pitjor porta és no saber com es llevarà i afegeix que té afectacions cognitives perquè pateix pèrdues de memòria. 

LA LLUITA DIÀRIA DEL COL·LECTIU D'AFECTATS PER A VISIBILITZAR LA MALALTIA

Arran de l’augment de persones amb covid persistent, pocs mesos després que comencés la pandèmia es va impulsar el col·lectiu Afectades i Afectats per la covid-19, que agrupa més de 1.500 persones, majoritàriament dones d’entre 40 i 55 anys, amb simptomatologia diversa compatible amb el coronavirus, entre un 10 i 20% de la població catalana. El col·lectiu s’ha unit per demanar que hi hagi uns protocols adequats per assistir a les persones que presenten símptomes persistents. D’entrada, una de les portaveus, Sílvia Soler, explica que un dels grans problemes és l’infradiagnòstic. En referència a això, un estudi recent indica que a Catalunya hi ha prop de 14.000 casos registrats, però si es té en compte el 10%, almenys hi ha uns 260.000 afectats.

És per això que la gran funció de la plataforma és visibilitzar la malaltia; al llarg d’aquest temps han col·laborat amb el Departament de Salut en la redacció de documents sobre la malaltia i lluiten diàriament perquè s’inverteixi més en la seva recerca. «Es va parlar molt de la importància de les vacunes i combatre la covid-19, però els afectats de covid persistent som els grans oblidats; a part dels problemes de salut n’arrosseguem molts d’altres de socials», explica Soler, que també es va infectar fa tres anys i encara no s’ha recuperat. El col·lectiu també va néixer per acompanyar els afectats de forma equitativa per evitar la desigualtat territorial a Catalunya.

Muntanya russa de sensacions

«Aquesta situació és com una muntanya russa de sensacions i símptomes que m’han impedit ser jo; em sembla greu tot el que ens està passant als afectats i no m’agradaria que fóssim els oblidats de la pandèmia mundial però ens estem trobant amb un mur infranquejable que és l’administració», expressa.

De forma paral·lela, també se sent incompresa per part de la societat. «Com que totes les proves surten bé, és una malaltia que no es veu, m’han arribat a dir que m’ho invento, que exagero...et fan mal i t’obliga a anar-te enfortint». 

Per a poder-ho portar millor, González, nascuda a Girona fa 50 anys, es va posant petits reptes cada dia i intenta tenir el cap sempre ocupat, sense oblidar que ha de conviure amb aquesta malaltia. Estar en el grup d’afectats per la covid persistent també li és de gran ajuda perquè se sent menys sola.

«Des de fa tres anys, mai he deixat d’estar malalta, però ja no miro el final, visc el dia a dia perquè em posa nerviosa pensar què passarà en un futur», conclou.