«Hem acollit set criatures i de totes n’hem après»

«Cada nen que passa per casa és un creixement personal nostre. Ja n’han vingut set en els últims set anys i quan marxen és una petita pèrdua, però el que els hi has pogut ensenyar és superior». La Isabel i en Carles fa temps que són família d’acollida d’urgència i diagnòstic; situació que es dona mentre es valora la situació de l’infant i l’evolució de la seva família biològica.

La parella va decidir que no volia tenir fills biològics però sí que voldrien acollir. «És important parlar-ho molt bé a casa i anar a l’una, cada infant té una motxilla i hi ha situacions que no són fàcils; és important no prendre-s’ho com una cosa personal», relatava la Isabel. Malgrat els entrebancs que poden trobar, la satisfacció que tenen al final no té preu. De fet, en Carles va admetre que, al principi, n’hi ha que són molt difícils de tractar però quan marxen, se’n van «feliços i rient». 

En Carles i la Isabel viuen en un municipi petit del Ripollès i, cada cop que acullen un infant, tot el poble s’hi bolca. «Al principi els veïns no ho entenien, ens preguntaven per què no ens el quedàvem i vam haver d’explicar molt bé com funciona el sistema d’acollida; tots formem una gran xarxa i ens ajuden, quan va marxar el primer infant va ser un drama col·lectiu» explica la Isabel, que anima a totes les famílies a integrar les criatures a l’entorn social.

La parella del Ripollès va ser una de les famílies d’acollida que va explicar la seva experiència dimecres a Girona en el marc de la campanya que Drets Socials ha iniciat perquè hi hagi més voluntaris que s’animin a oferir un entorn familiar a infants i joves que no el tenen.

També va parlar l’Olga que, en el seu cas, s’ha acollit al programa de família col·laboradora, situació que es dona quan l’infant conviu amb la família durant els caps de setmana i les vacances escolars. «Vaig decidir no ser mare biològica però com que m’encanta la criança em vaig acollir a aquest programa, ja que per manca de temps només he pogut tenir l’Isma els caps de setmana i vacances; l’experiència ha sigut brutal». L’Isma, que també va aportar el seu testimoni, ja té divuit anys i va conèixer l’Olga quan feia cinquè de primària. «Al principi no volia però quan ens vam conèixer li vaig demanar d’anar a veure l’estació de Girona perquè els trens em fascinaven i, des d’aquell moment, ja vam connectar; hem anat construint un vincle i és com la meva tieta». L’Olga va afegir que la seva vida seria «diferent» sense l’Isma i, malgrat que ja té divuit anys, la seva relació segueix intacta.

«És el millor que m’ha passat a la vida». Així definia la Mercè el que suposava per a ella haver acollit. Juntament amb l’Ignasi ja tenia quatre fills biològics però ho tenia molt clar. Tot i que l’Ignasi tenia més dubtes, després de meditar-ho es va acabar engrescant. «L’acolliment és un esforç però ens ha millorat com a parella i com a família», afegia ell. La família va acollir la Cristina quan tenia deu anys i ara ja en té disset. «Ens ho ha posat molt fàcil i la veritat és que acaba sent molt més el que reps que no pas el que has donat».

Subscriu-te per seguir llegint