Quan l’Estat oblida l’autònom: el model que posa en risc el futur del país

Hi ha una veritat incòmoda que, com a societat, hem normalitzat durant massa temps: darrere de cada empresa hi ha una persona autònoma que ha sostingut aquest país amb esforç, risc i una enorme capacitat de resistència. Però quan arriba la jubilació, aquest reconeixement s’esvaeix.

Després de tota una vida generant economia, creant ocupació i contribuint al PIB, milers d’autònoms arriben al final de la seva trajectòria laboral amb pensions que, en molts casos, no reflecteixen ni de lluny la magnitud de la seva aportació. Parlem, sovint, d’ingressos d’entre 600 i 990 euros mensuals.

No es tracta d’una anomalia. És la conseqüència directa d’un sistema que, durant dècades, ha permès cotitzacions mínimes desvinculades de la realitat econòmica del teixit empresarial.

Supervivència

Però hi ha un element clau que massa vegades s’ignora: molts autònoms no han cotitzat el mínim per manca de previsió o de voluntat, sinó per pura necessitat de supervivència. En un entorn d’incertesa permanent, han hagut de prioritzar pagar nòmines, mantenir l’activitat, assumir costos i garantir la continuïtat del negoci abans que assegurar la seva pròpia protecció futura. I aquest fet canvia completament la lectura del problema.

Perquè no parlem d’una suma de decisions individuals equivocades, sinó d’un sistema que ha obligat massa persones a escollir entre la viabilitat de l’empresa i la seva pròpia seguretat personal. Aquí és on rau el problema de fons: hem construït un model econòmic que depèn dels autònoms per funcionar, però que no els retorna dignitat quan deixen de ser productius.

A la demarcació de Girona, com a la resta del país, el teixit empresarial està format majoritàriament per petites empreses i autònoms. Són ells els qui assumeixen el risc real, els qui mantenen viva l’activitat econòmica i els qui sostenen el territori. Sense ells, senzillament, no hi ha economia possible. I, tanmateix, el sistema els continua tractant com si fossin prescindibles.

Col·lapse futur del relleu empresarial

El resultat és tan previsible com devastador: si el missatge que reben les noves generacions és que dedicar tota una vida a emprendre no garanteix una vellesa digna, per què haurien d’assumir el relleu? Aquest és el veritable risc del moment actual: no només la injustícia del present, sinó el col·lapse futur del relleu empresarial.

Empreses viables que no tenen continuïtat. Negocis que abaixen la persiana. Coneixement i experiència que es perden. I un teixit productiu que s’erosiona lentament mentre el debat polític continua mirant cap a una altra banda. No estem davant d’un problema tècnic. Estem davant d’un problema de model de país.

Un país que necessita els seus autònoms per funcionar no es pot permetre jubilar-los amb pensions que no reconeixen la seva contribució real. I encara menys pot permetre’s enviar aquest missatge a les noves generacions. Perquè quan emprendre deixa de ser una oportunitat i es converteix en un risc sense retorn, el sistema deixa de ser sostenible.

Des d’AGE ho diem amb tota claredat: o es reconeix, d’una vegada per totes, el valor real de l’autònom dins del sistema econòmic i social, o estarem assumint, com a país, la desaparició progressiva del nostre propi teixit empresarial. I això no serà una crisi. Serà una conseqüència.