«Les ferides causades pel terrorisme no es tanquen mai»

Basada en Paz, amor i death metal, l llibre que Ramón González va publicar el 2018 per documentar la seva experiència i la de la seva parella com a supervivents de l’atemptat a la discoteca parisenca Bataclan el 2015, el seu nou llargmetratge és una reflexió lacerant i commovedora sobre els estralls que el racisme causa en les persones i les societats, sobre el racisme d’Occident, sobre com resulta de difícil treure’s de sobre la por de sortir al carrer, sobre les diferents respostes que un trauma provoca i sobre la quantitat de patiment que una parella és capaç de resistir sense trencar-se. I és una pel·lícula magnífica, que sens dubte hauria de figurar al capdamunt del palmarès que tancarà aquesta 72a edició de la Berlinale d’aquí a uns dies.

Encara que presta atenció al vessament de sang i les morts que uns atemptats terroristes com els de París el 2015 causen, «Un año, una noche» sembla més interessada a reflexionar sobre com una cosa així traumatitza tota una societat i fractura de forma irreparable la seva identitat.

Sí. Tinc molts amics que vivien a París i que després dels atemptats se’n van anar a viure a un altre lloc. I des de la tragèdia molts parisencs han deixat d’anar amb autobús o amb metro, o d’anar a concerts o al cinema. Durant el rodatge jo ho vaig notar en filmar l’escena de l’evacuació de Bataclan. Recordo que els figurants de la pel·lícula van sortir al carrer embolicats de mantes tèrmiques i de maquillatge que simulava sang i ferides, ia la gent amb qui es creuaven se’ls petrificava la cara en veure’ls. La ferida continua extremadament oberta.

Qui passa per alguna cosa així mai no tornarà a ser qui era?

La pel·lícula planteja dues formes diferents de bregar amb la tragèdia. D’una banda, intentar oblidar-la i pretendre que mai no va passar; de l’altra enfrontar-s’hi frontalment i analitzar-la amb detall. I la seva conclusió sembla que només la segona opció permet tancar ferides. Però les ferides causades pel terrorisme no es tanquen mai. Qui passa per alguna cosa així mai no tornarà a ser qui era. Ramon González comenta que durant l’atemptat es va adonar que el que li feia por no era morir, sinó morir abans d’aconseguir res. I allà mateix va decidir que, si sobrevivia, canviaria de vida del tot. I la seva companya, en canvi, va decidir que canviar de vida significaria claudicar davant dels terroristes. Jo crec que tots ens sentim una mica dividits entre les dues postures. I la pel·lícula ens convida a qüestionar-nos si realment estem vivint la vida que volem viure.

La pandèmia ens convida al mateix, no és així?

Sens dubte. La Covid ​ens ha fet perdre plaers que donàvem per descomptats, com anar a ballar, o a un festival de cinema, o tenir sexe, experiències col·lectives que són essencials per a la nostra felicitat individual. Però també ha agreujat dinàmiques que ja estaven en marxa. Des de molt abans, vivim cada cop més aïllats dels altres. I cal preguntar-se, cal que un terrorista ens dispari perquè ens plantegem si volem viure així?

La pel·lícula inclou un debat sobre qui ostenta el patrimoni de dolor causat per l’atemptat de Bataclan. Se sent interpel·lat per aquesta discussió? Hi haurà qui es pregunti què fa un cineasta català rememorant un trauma francès.

Aquest és el motiu pel qual inicialment vaig dubtar sobre si havia de fer la pel·lícula o no. Però cal no oblidar que, aquella nit, a Bataclan hi havia gent de més de 40 nacionalitats diferents, així que el trauma transcendeix fronteres. També em consta que, en conèixer el projecte, molts a França es van preguntar si no era gaire aviat per convertir aquests atemptats en una pel·lícula. La veritat és que ara mateix s’estan rodant tres pel·lícules sobre l’assumpte, i s’estan publicant nombrosos llibres i còmics.

Moltes pel·lícules centrades en el terrorisme han fet de la violència una forma d’entreteniment o un espectacle. Fins a quin punt va ser conscient d’aquest perill en rodar «Un año, una noche»?

Em va fer tanta por caure en aquesta trampa que fins i tot em vaig plantejar no ensenyar l’atemptat a la pel·lícula. Però, arribat el moment, vaig sentir que això suposaria una traïció a Ramón González ia la resta dels que van estar al Bataclan. En tot cas vaig tenir clar que el punt de vista havia de ser el de les víctimes i que per tant ni tan sols mostraria els terroristes. També vaig tenir clar que no calia ensenyar sang.

Fins a quin punt pot dir-se que la pel·lícula també explora el racisme que Occident té interioritzat? Hi queda clar que, cada vegada que passa un atemptat islamista, la comunitat musulmana es veu obligada a justificar-se i demanar disculpes.

Si no ens enganyem a nosaltres mateixos, tots els que tenim la pell blanca confessarem que, alguna vegada, hem vist algú de pell més fosca amb una motxilla al metro i hem sentit por. I jo he volgut parlar precisament d’aquell moment en què descobreixes que al teu interior hi ha algú que no esperaves trobar-te, i que no t’agrada. El repte ha estat fer-ho sense que la pel·lícula mateixa caigués al racisme.

Aquest any la Berlinale inclou dues pel·lícules a la seva competició. Una és la seva, i l’altra és «Alcarràs», de Carla Simón. Això és un símptoma de la bona salut del cinema espanyol, o una mera coincidència?

No ens enganyem. Si la Carla i jo hem aconseguit fer-nos un lloc al concurs d’un festival com aquest és perquè hem disposat d’un pressupost d’acord amb els estàndards europeus i, en general, a Espanya això només s’aconsegueix a través de les coproduccions internacionals. El pressupost mitjà de les pel·lícules espanyoles és una quarta o una cinquena part de l’estàndard europeu. Si volem més projecció internacional, és imprescindible més inversió.