Víctor Manuel: «He tingut el privilegi de no estar mai de moda»

Víctor Manuel té un llarguíssim repertori que abraça diverses dècades i que inclou temes tan populars com Quiero abrazarte tanto, Sólo pienso en ti o Asturias. «L’alegria més gran», assegura, «és que les cançons deixin de ser teves perquè la gent les canta tant que es pensa que són seves», assegura l’artista, que dijous en presentarà una tria a la Vall d’en Bas. Serà a l’escenari del Vallviva, una cita solidària a benefici de l'hospital Vall d'Hebron que també comptarà amb Joan Dausà i Ana Mena i que ja ha venut un 80% de l’aforament disponible. 

L’escenari ho cura tot, de veritat? 

Sí, jo sempre he gaudit de l’escenari, m’estalvia el psiquiatre. Aquesta frase ve de la cançó No seré nunca un juguete roto, de 1985, i és veritat. Quan la pandèmia va remetre i vaig poder tornar a cantar, em sentia tan bé... era com un bàlsam veure a la gent que em venia a veure... va ser una curació meravellosa. L’escenari encara cura tot el que és curable, és clar. 

I enganxa?

Sempre veus gent que objectivament no hauria d’estar treballant, per edat, per físic... però l’escenari és tan poderós que a la gent li costa molt desenganxar-se’n. No hi ha cap altra professió en què t’aplaudeixin cada tres minuts, això és addictiu. 

Després de la retirada de Serrat li deuen preguntar sovint quan li tocarà a vostè.

Sí! (riu) Ja fa com a mínim deu anys que m’ho pregunten. I és clar que algun dia em retiraré, però descomptant els temes físics, el cansament... un ha de marxar a casa quan posa entrades a la venda i el públic no les compra. El públic és implacable. 

Quan Víctor Manuel plegui, quedaran les cançons. Deu ser molt satisfactori que la gent se les hagi fet tan seves...  

És l’alegria més gran, que les cançons deixin de ser teves perquè la gent les canta tant que pensa que són seves, que se’ls perdi el rastre... Això passarà amb Cançó de matinada i moltes cançons de Serrat, segur, i a mi m’ha passat amb Asturias, que és com un himne no oficial i que serveix per a tot, es canta a les romeries, quan una fàbrica tanca i la gent protesta... això m’emociona. 

Una carrera tan llarga com la seva com es resumeix en un concert? Pel disc dels seus 75 anys ha necessitat un triple CD.  

En un concert canto menys del 5% de les cançons que he escrit. Has de ser arbitrari: cantar-ne unes perquè et ve bé, unes altres per raons sentimentals... les conegudes són inevitables, però també canto un apartat de cançons desgraciades, temes que no van tenir sort i jo pensava que la mereixien. Les fas amb tota la il·lusió, t’agraden tant... i al públic li són igual, a vegades és d’una gran crueltat amb l’autor.  

El món de la música està en un moment que sembla que els músics hagin de publicar cançons noves cada 15 dies.

Jo ja no pertanyo a aquest món, a l’estar present a les xarxes, a treure material contínuament... és dur, tot això, molt més que quan treies un disc a l’any i tenies temps de pensar les coses. Tot tendeix a tiktokejar-se, a resumir perquè no saps si no t’entendran o si la gent es cansarà... 

Quin és el secret perquè les cançons perdurin?

He tingut el privilegi de no estar mai de moda, per això no passo de moda. Sempre he fet les cançons que volia fer, quan ets autor del teu propi repertori, els perills són màxims, si no l’encertes et menges els mocs. Però té el seu morbo dependre de tu mateix, et fa infinitament més lliure. Jo sóc aquí per les cançons, no he treballat amb «extres», com altres, que pensaven que casant-se o separant-se moltes vegades, generant escàndols, la gent parlaria d’ells. Això no intervé per res en la carrera musical, la gent et recorda per les cançons i el bon gust que els deixen els teus concerts. 

I per la coherència? 

Això també m’ho diuen. En un moment en què tot és tan inestable i res és al seu lloc, veure algú estable amb un repertori que canta des de fa quaranta anys... et dona també un valor. 

Vostè ha cantat molt a la història d’Espanya. Què sent quan algú diu que hi havia més llibertat abans que ara?

És gent que no recorda com era aquest país, és una boutade. Durant el franquisme hi havia molta llibertat, n’hi havia uns quants que eren molt lliures i feien servir aquesta llibertat per fer cabronades. Si la gent veiés per un foradet com era fa quaranta anys aquesta merda de país, no el reconeixeria. Aquest país s’ha transformat de dalt a baix, i ara tenim altres problemes, problemes de rics amb altres exigències, a vegades reals i altres que tenen a veure amb el somni, amb què ens agradaria ser. Quan la gent diu que abans érem més lliures, no sé de quin país parlen. 

I com veu el panorama polític? Té por del que s’intueix a partir del 23 de juliol?

Por no, però no és un plat de gust el que passa aquí i a tot Europa, el creixement de l’extrema dreta. Tot això té a veure amb la memòria interessada, mira els valencians que sembla que no han tingut prou corrupció i tornen a votar qui els la va dur. La gent és sobirana, jo puc pensar que una part de la societat no sap el que es fa, els qui voten extrema dreta o extrema esquerra i el seu vot es queda en un llimb... això és la democràcia, però una altra cosa és quan veus que no saben ni del que parlen. Coses que no es podran tirar endavant, que els polítics saben que és mentida i que a ells i a la gent els és igual. El problema dels populismes sempre és el mateix: tenen solucions molt fàcils a problemes molt complexos. 

Subscriu-te per seguir llegint