«La vida és dura, això li diuen tant l’escriptora com la policia»

Ariadna Tuxell fa vint--i-un anys que està al cos dels Mossos d’Esquadra, i en fa més de deu que va publicar la primera novel·la. Bolcada sobretot en temes passionals i romàntics, amb fortes dosis d’erotisme, el seu darrer llibre és El cielo y el infierno tendrán que esperar

S’ha perdut mai en un laberint, Ariadna?

Sí, a un fet ‘arbres, a Montjuïc. Hi vaig anar amb els meus cosins i no hi havia manera de sortir-ne.

Els cosins esperarien que l’Ariadna els ajudés a trobar la sortida.

Era massa joveneta (riu).

Esperava que una policia escrivís novel·la negra, i no eròtica.

Durant la baixa per maternitat vaig llegir «50 sombras de Grey». Em va afectar la influència greyana i vaig pensar que jo podia fer una cosa similar. Vaig començar a escriure, però per la família i les amigues. Els va agradar i em van animar a presentar-ho a alguna editorial. Em va costar molt fer-ho, no n’estava gens segura. Si no em coneixia ningú! A final vaig fer-ho, i em va anar bé

Utilitza molt la primera persona, quan escriu. Podem pensar que el que explica li ha passat a vostè?

Em sento més còmoda en primera persona, en tercera em costa molt. Ara bé, no sé si per sort o per desgràcia, no he viscut tot el que surt als meus llibres. N’he publicat setze i tinc quaranta-dos anys. Si m’hagués passat tot el que ha passat als meus personatges, hauria d’haver viscut molt de pressa o tenir almenys cent anys.

Si m’hagués passat tot el que ha passat als meus personatges, hauria d’haver viscut molt de pressa o tenir almenys cent anys

Si tingués cent anys, li diria que es conserva prou bé.

Ha, ha, reconec que algunes coses m’han passat a mi, no li diré que no. I d’altres, a gent coneguda. A banda, hi afegeixo fantasies sexuals. I fantasia no sexual.

Quan coneix un home li oculta la seva professió perquè no s’espanti?

Ja fa tants que sóc policia, que no ho puc amagar. Quan vaig començar, tothom em deia «acabaràs amb un policia». Jo eia que de cap manera. Doncs, si no vols sopa, dues tasses: la meva exparella és policia, i ara també estic amb un. I tota la gent del meu entorn és policia. Normal, estant a tota hora envoltada de policies, algun cau (riu).

Per això els periodistes ens aparellem amb periodistes.

És normal, quan passes moltes hores amb gent de la teva feina. Als hospitals també hi ha moltes històries.

Ara no sé si ho pregunto a l’escriptora o a la policia: la vida és dura? 

Doncs sí, i això li diuen tant l’escriptora com la policia. L’escriptora ha comprovat les dificultats de fer-te lloc en el món literari. I a la policia tampoc li va ser fàcil ser una dona fent una feina que era considerada d’homes. Ara estan caient barreres, però encara es continua notant.

L’amor és dur?

És dur. Comporta situacions complexes que et fan patir i ho pots passar molt malament. Ara bé, quan és correspost, la sensació és meravellosa. L’amor ho mou tot.

A vegades passa, que algú ha oblidat com es feia, això d’estimar

El sexe és dur?

Ho pot ser, això va a gust del consumidor (riallada). Si es fa bé i tothom juga amb les mateixes normes, no és dur, és... una passada.

M’agrada aquest seu títol: Quisiera quererte, pero olvidé cómo hacerlo. Com es fa, per estimar?

Hi ha coses que es senten o no es senten, i aquesta és una d’elles. Per molt que una persona vulgui estimar, si no sents papallones a l’estómac, malament. A vegades passa, que algú ha oblidat com es feia, això d’estimar. O potser és que no n’ha sabut mai.

Subscriu-te per seguir llegint