N’hi ha que volen ser astronautes. També bombers. Futbolistes, sobretot, i ara s’hi suma la fal·lera dels youtubers i streamers. Però Sergi Arimany (Olot, 1990) tenia un altre somni. Ja va acabar donant-li puntades de peu a la pilota i celebrant gols aquí i allà. Prop de casa i també a l’estranger, perquè el futbol l’ha dut a conèixer món. Complerta aquesta experiència, encara li quedava una cosa per fer. Allò que, de ben menut, ja tenia coll avall que tard o d’hora acabaria tastant. Ha hagut de penjar les botes, superar unes oposicions i convertir-se en bomber per tenir més temps del que li deixava la vida d’esportista professional. Amb vacances per davant, quadrava la seva agenda i es llançava a l’aventura. Com ha fet d’altres vegades, tot i que aquesta vegada l’objectiu era ben singular. Tastar en primera persona l’experiència d’un rodeo fa anys i panys que li ballava pel cap i per fi se n’ha pogut sortir amb la seva.

D’olorar la gespa dels camps de futbol a bregar amb braus i cavalls. De Begudà, on s’hi ha instal·lat definitivament un cop penjades les botes, a territoris ben llunyans com ara Alberta i Ontario, al Canadà. La quilometrada ha valgut la pena perquè Arimany sempre havia volgut viure una experiència com la que acaba de deixar enrere. «Això ve des que era petit. Els meus avis eren pagesos i a casa sempre he conviscut amb cavalls, vaques, ramats... Volia ser cowboy. Les disfresses que jo tenia eren barrets i pistoleres». Els anys el van dur a jugar a futbol. A fer-ho a prop i ben lluny. Llagostera, Olot, Formentera, La Jonquera, Palamós, Leioa i Montañesa. Però també aventures exòtiques com les d’Àustria (Kapfenberger), Alemanya (Energie Cottbus) i Finlàndia (SJK). Va arribar un moment que va pensar que ja n’hi havia prou, de voltar. Tenia d’altres inquietuds. «No vaig prendre la decisió de deixar-ho de la nit al dia. De petit sempre m’han inculcat que el futbol no pot durar per sempre i per això jo vaig estudiar magisteri, vaig aprendre idiomes i no vaig parar de formar-me». Els últims xuts els va compaginar amb les oposicions per convertir-se en bomber, la seva actual professió. Cul inquiet com ho és ell, i veient l’actual context, mesos enrere va començar a rumiar que això dels rodeos estava més a l’abast que mai. I per què no provar-ho? Movent algunes guàrdies i parlant amb uns quants companys va aconseguir lligar unes setmanes de vacances. La logística estava en marxa i li tocava decidir què fer i com fer-ho.

La planificació

Tenia el temps. Ara necessitava un destí. Primer de tot, va contactar amb la Professional Bull Riders, la lliga més important de muntar toros. «Vaig fer-me un perfil, els vaig exposar la meva situació i els vaig demanar anar als Estats Units a treballar gratis, podent viatjar amb ells. Em van dir que passarien el meu correu al departament corresponent, però ja no vaig rebre cap més resposta». Aigua. Després de trucar a d’altres portes amb el mateix èxit, se li va encendre la bombeta. «Vaig fer-me un perfil en dues plataformes que posen en contacte a persones que volen treballar a l’estranger amb d’altres que tenen l’objectiu de tenir gent a casa o a la seva empresa perquè hi treballin. Vaig afinar la recerca, demanant que volia un ranxo, treballant de cowboy amb l’oportunitat d’anar a rodeos». Al final se’n va sortir. Maletes i cap al Canadà, on va viure a dos ranxos diferents. Un a Ontario i l’altre a la zona d’Alberta. «Treballava durant la setmana i quan hi havia competició, em deixaven anar amb ells. El problema és que molts rodeos estaven cancel·lats. N’hi havia alguns, però no eren oficials, sinó més privats».

Ho havia aconseguit. No va voltar pels Estats Units, seguint de prop les grans estrelles d’aquest esport, molt popular a les amèriques. Però va complir el seu somni, tot descobrint de primera mà quina és la magnitud d’una modalitat del tot desconeguda a Catalunya, però d’una dimensió majúscula més enllà de l’oceà Atlàntic. «De tipus n’hi ha un grapat. Els anomenats jackpots o els que munten els propis ranxos. Alguns poden fer-se en un poble i d’altres en estadis enormes. Són com les lligues de futbol que nosaltres coneixem. Els premis en metàl·lic poden ser altíssims». Està tan arrelat, que Arimany es va sorprendre veient com «fan classes a la universitat, com si fos una activitat extraescolar». Al Canadà, el contacte amb els animals va ser constant. Amb els rodeos, menor. Va gaudir d’un parell d’oportunitats i les va assaborir al màxim. «Era el que m’esperava perquè abans havia mirat un munt d’informació. No tenia l’experiència, però sí la teoria, la preparació i em sabia l’equipament. Ara, mai havia pujat allà a sobre». Ho va fer i un cop passat el temps, encara no sap «ni com explicar» quina és la sensació. «És allò que, si ho penses racionalment, no ho faries mai. Però també passa quan escales una muntanya i vols anar per una via que sembla impossible. Són experiències que et fan sentir lliure. Sents com l’adrenalina et bombeja». En un rodeo, la consigna és clara. Toca pujar a la bèstia, aguantar-se amb una mà agafada a l’anella i intentar aguantar com a mínim vuit segons. Fer-ho o no, li donarà fama al cowboy o fins i tot al toro, que també té el seu protagonisme.

Objectiu complert

No ha complert encara els 32 anys i Sergi Arimany continua fent realitat els seus somnis. És una màxima que l’acompanya des que és conscient de les coses. «Em vaig plantejar anar fent creus a tots els meus objectius personals. Vivim en un món que s’enganya cada dia. Sempre trobem mil i una excuses per no fer el que ens agrada i crec que hem de canviar aquesta manera de pensar. Si de petit volia viure un rodeo, doncs el que havia de fer era agafar un avió i buscar-me la vida». Així ha passat, com amb d’altres experiències que ha anat tastant. «S’ha d’anar una mica més de cara a barraca», ho remata. «A gust» i «ben content» amb el seu dia a dia actual, li ha quedat encara «latent» les ganes de tornar i fer de cowboy una vegada més.

«En aquest primer viatge he pagat la novatada, però ara se m’han obert moltes portes. Vaig conèixer una gent vinculada amb aquest món que va veure la meva inquietud. He plantat la bandera, per dir-ho així. Tinc referències i m’han conegut, així que l’any que ve la meva idea és tornar-hi». El pla és força ambiciós. Aquest cop, res de pujar al nord. Viatjar als Estats Units és l’objectiu. «M’agradaria anar a Texas. Quan penses en els rodeos, sempre et ve al cap un lloc com aquest». Mentrestant, continuarà gaudint del seu dia a dia alhora que li balla pel cap un nou projecte: adaptar part de la seva propietat i fer-hi una zona que acosti a la gent d’aquí aquest món dels ranxos, els braus i els cavalls. I si té ganes de fer-ho, ja se sap com acabarà la cosa.