«La federació espanyola està molt enquistada, no confio que hi hagi canvis»

Judith Corominas té 56 anys i segueix establerta a Torroella de Montgrí. Fa trenta anys va viure els inicis de la selecció espanyola femenina de futbol, amb qui va aconseguir un tercer lloc a l’Europeu de 1997 de Noruega i de Suècia. Espanya la va cridar per primer cop el 1991, quan jugava al Llers, i va ser internacional una quarantena de cops. Jugava de defensa i es va retirar amb 37 anys a l’Estartit després d’haver jugat, també, al Barça, a la Canya i a la selecció catalana.

Com a exjugadora de la selecció espanyola, com estàs veient tot l’embolic de la federació? 

Sempre havia pensat que ara seria diferent. Però aquest tipus de fets no em sorprenen, la federació espanyola funciona molt així. A la nostra època ens picaven a la porta de l’habitació per si dormíem, per controlar... Segur que no ho fan amb la sub-16 masculina. L’Aitana (Bonmatí) m’explicava, en un acte de l’any passat, que encara ho feien. Fins a cert punt puc entendre que passés a la nostra època, perquè nosaltres no érem professionals, però ara... 

Com valora la dimissió de Luis Rubiales? 

Li ha costat, el deuen haver pressionat des de molts punts i suposo que no ha tingut més remei que plegar. 

Creu que hi haurà més canvis a la federació espanyola? 

Ara, seria una bona decisió que la gent que Rubiales ha posat també marxés i es fes neteja. Ara bé, em sap greu, però no confio gaire que hi hagi canvis generals a la federació, està molt enquistada, és rància i hi ha un caràcter molt de por mis huevos. Es tapen els uns als altres.

Quereda era bastant desagradable, tenia molta mala llet amb les companyes que veia amb qui podia

Com era jugar a la selecció espanyola als anys noranta? 

Amb els clubs entrenàvem dos cops a la setmana, al carrer..., i de cop et trobaves que jugaves a la selecció, en camps d’herba, tenies a l’abast un preparador físic, fisioterapeuta, metge, utillers..., i veies que milloraves bastant.

Com us tractaven? 

El personal que treballava allà era molt agradable, però el senyor Nacho (Quereda) tenia molta mala llet amb les companyes que veia amb qui podia.

En un documental de Movistar+, Romper el silencio, una excompanya seva a la selecció (Roser Serra) explica que Quereda deia a les jugadores que estaven grasses, que s’havien de buscar un «macho»... És cert? 

Sí, era bastant desagradable. A l’últim entrenament abans d’un partit, a la Roser li va dir que era més dolenta que la portera suplent de l’altre equip. Hi ha gent que havia deixat la feina per anar a una convocatòria, després no la cridaven... A mi no em va matxacar emocionalment, no em deia gairebé res perquè era una mica més gran, intentava passar desapercebuda i no trobar-me’l. Tenia molta tendència a agafar-te i a apretar-te. I a mi no em feia gens de gràcia, ja m’ho havien fet els hermanos quan anava a l’escola.

Quereda va aguantar gairebé trenta anys al càrrec. Per què creu que va resistir tant?  

A en Villar (president d’aleshores) ja li anava bé, eren molt amics. No demanaven res i vam quedar terceres d’Europa. Es va reconèixer molt poc. No sé els diners que va guanyar la federació espanyola, però a nosaltres crec que ens van donar 50.000 pessetes.

Vilda no s'ha bregat en camps de futbol, Tomé no està al nivell tècnic. La plaça li pertany a Toña Is

Van ser terceres d’Europa amb Quereda. 

Vaig jugar tots els partits, però a mi no em va ensenyar res, ni a moure’m pel camp, ni a replegar-me... Vam ser-ho perquè vam entrenar un mes i mig, vam disputar molts amistosos i van dedicar diners a què entrenéssim. És el que passa ara.

Es refereix a Jorge Vilda? 

Sí, no en sap, ho tinc clar. No s’ha bregat en camps de futbol.

Al seu lloc han col·locat la seva segona, Montse Tomé. Ho veu bé? 

No està al nivell tècnic que necessita la selecció. La plaça li pertany a la Toña Is, que la van fer fora perquè els incomodava cada cop que obria la boca. I a Mèxic li van oferir entrenar en un equip.

Amb Villar hi vaig coincidir un cop. Ens va donar un carnet per entrar als estadis i és mentida

Amb Ángel María Villar hi va arribar a coincidir? 

Només el dia que vaig arribar als 30 partits amb la selecció espanyola. Va entrar al vestidor i ens va donar un carnet federatiu amb el qual en teoria podies entrar a qualsevol estadi. I és mentida; dues companyes van intentar entrar a Anoeta i els van dir que no valia.

Va haver-se de pagar alguna despesa per anar a la selecció? 

No, cobrien el desplaçament, el menjar, el dormir... I ens donaven 6.000-7.000 pessetes per dia com a dietes, depenent de si jugàvem a casa o a fora. Jo agafava el tren a Flaçà, anava fins a Barcelona i després agafava l’avió. L’etapa a la selecció espanyola la vaig viure com l’oportunitat de la meva vida i que no m’hauria imaginat mai. En guardo un bon record. Poder jugar contra les millors d’Alemanya, Suècia..., entrenar uns dies al CAR amb gent molt bona. Teníem preparador físic, que t’entrenava a consciència, t’aconsellava dormir les teves hores..., era una altra manera de funcionar. Les jugadores d’ara tenen un físic molt potent; en aquella època, a la segona part, ja trèiem la llengua.

Què sentia en jugar amb Espanya? 

M’era igual. No ho sentia, com tampoc amb la catalana. Podia haver corregut igual per Brasil. I ho feia igual que al Llers. Jo jugava a futbol, que me l’havien prohibit de petita. Ho aprofitava tot, fins i tot en un viatge a Londres un guia ens va explicar la ciutat de nit. Per mi era futbol, viatjar i que no m’emprenyessin gaire. Em pagaven per jugar a pilota i pensava que tenia molta sort. 

Al futbol, li vaig agafar tírria perquè als 11 anys em van dir que no podia jugar (amb nens)

Manté contacte amb alguna jugadora de la selecció?

Sí, tenim un grup de WhatsApp on som un centenar d’exjugadores internacionals.

Deu treure fum ara.

Sí, és bestial.

La van convocar amb la selecció espanyola per primer cop el 1991, quan jugava al Llers, i només tres anys després d’iniciar-te al futbol. 

Vaig estar molts anys sense jugar a futbol i sense saber que hi havia una selecció de futbol de dones. Fins que vaig veure que es van concentrar a Castelló d’Empúries i li vaig demanar al meu pare d’anar a veure-les. Al cap d’uns anys, vaig venir a jugar al Llers i després vaig ser jo qui va anar a la selecció. Va anar tot molt ràpid; gràcies a les companyes del Llers vaig poder-hi anar.

Va començar a jugar amb 21 anys. Per què? 

Quan era una nena havia jugat al Torroella de Montgrí, amb nens. Bé, més que jugar, entrenar, ja que sempre estava a la banqueta. Sort de la meva mare (Marta Serrats) que fotia canya als entrenadors perquè em deixessin entrenar. Als 11, em van dir que no podia jugar més, vaig agafar tírria al futbol i me’n vaig oblidar. Vaig provar atletisme, després als 20 vaig jugar a futbol sala amb nois a Begur i em van explicar que el Llers tenia equip de noies. Vaig anar a provar i m’hi vaig quedar.

El Barça femení era més una penya que una secció. Al Camp Nou només ens hi fèiem la foto

Amb el Llers hi va jugar dos anys i després va marxar al Barça.

A l’any que vam pujar (a primera), vaig marxar. Els vaig fer una putada. A Barcelona em coneixien, l’entrenador, en Luis (De la Peña), m’ho va demanar. Em va dir que em faria entrar a la selecció espanyola, a la posició de lateral esquerre. Jo era central, jugava amb les dues cames, em va posar de lateral i al cap de poc vaig tornar a la selecció.

Com era el Barça als anys 90? 

Érem més una penya que una secció. Jugàvem al camp de terra en un pàrquing que era una gàbia, al costat del Camp Nou, i quan entrenàvem els divendres a última hora a vegades ens dutxàvem amb aigua freda. 

Vau jugar algun cop al Mini Estadi? Ja no dic al Camp Nou.  

No. Al Camp Nou ens fèiem la foto d’equip de la temporada. I si et veien corre amb la pilota et deien que no trepitgessis la gespa.

El Barça juga molt bé a futbol, estic contenta per elles

Amb el Barça hi va estar cinc anys, va guanyar una Copa de la Reina i va marxar a l’Estartit, l’estiu de 1997, després de jugar l’Eurocopa. Per què? 

L’Estartit acabava de pujar a Primera, però hi hauria anat encara que no ascendís. El que venia després de l’Eurocopa per mi era de regal. El Barça em va cansar molt, entrenava dos dies, anava i tornava (Torroella-BCN) el mateix dia i ho compaginava amb ser mestra. Jugava a les 12 d’un diumenge a Oviedo, arribava de matinada, em dutxava i cap a l’escola. 

Arnau Sala (L'Escala): «No cal desesperar-se, però el 4-0 ens ha de servir de lliçó a tots»

Va acabar la carrera a casa.

Després de l’Estartit, vaig tornar a Llers, em vaig trencar els lligaments encreuats dels dos genolls, vaig anar a la Canya i vaig acabar de nou a l’Estartit, amb 37 anys. A molts entrenadors els hi estic agraïda i hi tinc estima, però a l’Estartit vaig tenir el millor de la meva vida, en Francesc Grau. En sabia molt, sabia moure’ns pel camp i em va ensenyar a aixecar el cap i a mirar als costats. Em va dir que tenia gol i que tirés endavant. Sempre havia jugat al darrere, em va posar a mig del camp i vaig marcar 12 gols. Amb 37 anys!

La també exllersenca Bea Ríos explicava després de l’estrena del documental Les bruixes del futbol, que sentia enveja per les jugadores del Barça actual. 

Estic contenta per elles. Si en aquella època m’haguessin dit que el futbol hauria avançat tan de pressa no m’ho hagués pensat. Juguen molt bé a futbol. Penso molt en companyes que tenia a mig camp que s’angoixaven perquè veien la pilota anar d’un costat a altre i ara s’ho passarien teta.

Continua vinculada al futbol? 

No. Quan vaig plegar vaig anar a viure a Andorra i vaig jugar una lliga de futbol7. Però no he fet cap partit més ni de costellada. El futbol el veig maleducat i masclista.