Anna Carbó: «La lesió va ser un xoc, vaig estar sis mesos per situar-me al món real»

Anna Carbó no oblidarà mai una data: 11 de setembre de 2015. Aquell dia, en una acció fortuïta d’un entrenament amb l’Uni Girona, es va lesionar de gravetat al cartíleg del genoll esquerre. Allò que inicialment als comunicats mèdics del club s’havia de resoldre amb una artroscòpia i entre quatre i sis setmanes de baixa es va allargar mesos i mesos, deixant-la tota la temporada en blanc, fins que va dir prou. Era l’abril de 2016 quan l’escorta anunciava la seva prematura retirada del bàsquet, amb 27 anys, després de deu temporades com a professional, vuit d’aquestes a Girona.  Anna Carbó va jugar 202 partits en tot aquest temps amb la samarreta de l’Uni, que el desembre de 2017 va ser retirada amb el seu dorsal «7» al costat de la de Noe Jordana i penja del sostre de Fontajau, amb 1.890 punts i 264 assistències. Va viure l’ascens a l’elit amb aquell equip que dirigia Anna Caula i el títol de lliga de 2015 amb Roberto Íñiguez, entre d’altres fites, aquesta, una de les que recorda amb més estima, amb Fontajau abarrotat celebrant el triomf contra l’Avenida. Li queda, això sí, una espina: no haver pogut debutar a l’Eurolliga quan ho tenia a tocar.

El dol no va ser fàcil - «a mi encara em quedava bàsquet, no va ser allò que plegues al final de la teva carrera, i em va arribar de manera inesperada», confessa-, però avui Carbó, amb 34 anys, és feliç vivint a Barcelona i treballant en el món de la banca, aprofitant que mentre jugava els primers anys a Girona es va treure la carrera de Dret. «La lesió va ser un xoc molt fort, vaig estar un temps, potser sis mesos, per situar-me a la vida real. Em vaig fer mal en el pitjor moment, quan la meva carrera vivia el seu auge», destaca l’exescorta, que no amaga que durant força temps no podia veure partits ni per televisió. Aprofitant que la seva germana treballava en banca i que tenia els estudis pertinents, va presentar el currículum i el febrer de 2017 començava una nova vida. Fora de les pistes. Al despatx. 

Amb el dol passat, Carbó assegura que aquesta temporada vindrà a Fontajau. L’engresca l’equip de Laura Antoja i vol recuperar una mica el temps perdut. De fet ha anat mantenint el contacte amb gent del club com l’ara entrenadora o, més habitualment, amb la també exjugadora Jael Freixanet. «Vaig passar un dol molt llarg. No aixecava cap, no volia veure bàsquet, perquè no podia fer allò que sempre havia fet. Els pocs cops que havia anat a Fontajau era molt complicat entrar al pavelló», diu. Com a jugadora ja havia recorregut a l’ajuda d’un psicòleg, des dels 19 anys, perquè «sent esportista tens molta pressió i si això t’afecta la ment, també t’acaba afectant al cos i al rendiment». La retirada forçada per la lesió (es va acabar descobrint que no tenia cartíleg i això, tot i que li permet fer vida normal, l’hauria condicionat molt si seguia jugant i amenaçava la seva salut) també va requerir de l’ajuda d’un professional per superar-la, i ho va aconseguir. «El metge em va posar l’elecció clara, em va dir ‘si segueixes jugant, ho hauràs de fer infiltrada i als 35 anys t’hauràs de posar una pròtesis. Si plegues, podràs dur una vida normal’». En tot aquest procés, durant un any, també va fer d’àrbitre de partits de base, «tot i que ho vaig deixar per incompatibilitat horària, em passava moltes hores a la feina i al final el cap de setmana volia tranquil·litat». 

L’Anna Carbó d’avui continua fent esport. Va al gimnàs, algun partidet informal de bàsquet «de tan en tan», i, sobretot, bicicleta. «M’he comprat una bici de muntanya i els caps de setmana faig excursions molt xules», confessa. Una altra de les seves aficions és «viatjar per oci, abans només ho feia per feina, visitant únicament pavellons. Quan tinc vacances m’agrada viatjar, conèixer països i veure món».

Del canvi de la pista a l’oficina recorda que «al principi, venir de fer esport quatre o cinc hores a passar-ne vuit asseguda a una cadira em provocava molt mal d’esquena», però poc a poc s’hi va anar acostumant. Els horaris tampoc hi tenen res a veure amb la vida d’abans. Ara a les vuit del matí ja és a l’oficina, i ha de matinar. Als seus companys els ha posat en antecedents. Que havia sigut jugadora professional de bàsquet i que, fins i tot, a Girona, li havien retirat la samarreta. «Però no sé si ho entenen gaire», bromeja, afegint que només els explica «batalletes» si li pregunten. Feliç amb la nova vida, tot i trobar a faltar el bàsquet, també dedica una última declaració d’estima per Girona: «hi vaig estar superbé. La ciutat em va acollir d’una manera increïble i sempre hi estaré agraïda. Van ser vuit anys molt bons de la meva vida, que mai no podré oblidar».

Subscriu-te per seguir llegint