Jordi Puig i Eva Vàzquez tornen pedra viva la pedra morta

«Girona, en pedra viva». El Museu d’Història de Girona acull una exposició de fotografies de Jordi Puig i textos d’Eva Vàzquez que ensenyen a observar la ciutat des d’una altra perspectiva, lluny de la tradicional

No passa gaire sovint que una exposició faci venir ganes de llegir -i observar- el llibre en què està basada, normalment és al revés. La mostra «Girona, en pedra viva» és una d’aquestes rares excepcions. Per coses de l’atzar ha sigut inaugurada aquest migdia al Museu d’Art de Girona, just una setmana abans de la presentació del llibre que du el mateix títol, obra del fotògraf Jordi Puig i l’escriptora i periodista Eva Vàzquez. El llibre ve a ser una mena de guia turística de la ciutat de Girona, però una guia que fuig dels llocs comuns per aturar-se en els detalls, i en això les fotografies i els textos van harmònicament plegats. «Girona, en pedra viva» és a les guies turístiques ortodoxes el que off Broadway és al Broadway tradicional.

Un no sol trobar gaire literatura en les guies turístiques, i aquesta és una de les grans diferències d'aquestes amb «Girona, en pedra viva», si hem de fer cas del que des d’ahir es pot veure al Museu d’Història. «El clima prototípic de Girona no és plujós, sinó el d’abans o després de ploure (...). Tots dos moments tenen el mateix color apagat i aquós, però expressen sentiments contraposats: desassossec i resignació», es pot llegir en uns dels rètols que acompanyen a la sala d’exposicions les fotografies de gran format. Aquestes, per la seva banda, s’aturen en els detalls, no busquin els visitants -ni els que comprin el llibre- les imatges postàl·liques de les cases de l’Onyar, de la Catedral o de Sant Feliu. Potser sí que hi veuran l’església de Sant Feliu, però serà una portalada en què una escombriaire d’origen immigrant està fent la seva feina. Veuran també la foto d’una de les verges de pedra que adornen cantonades del Barri Vell, però just quan Jordi Puig feia la foto, un colom va alçar el vol i es va interposar entre l’objectiu i l’escultura: en lloc de repetir la presa, el colom volant ha quedat, borrós i tot, immortalitzat en la foto. També els coloms formen part de Girona, i atesa la presència de la verge i el nen Jesús en la mateixa imatge, bé podria ser l’Esperit Sant que visita la família.

«El clima prototípic de Girona no és plujós, sinó el d’abans o després de ploure», assenyala Eva Vàzquez

«Hi ha certes formes de grandesa pensades no pas per acusar la teva petitesa, sinó perquè l’enyoris», ens diu Eva Vázquez en un altre text. La frase enllaça amb el que la mateixa autora va dir en l’acte de presentació, respecte que el que fa especial la pedra de Girona «són els records que ens porta».

Eva Vázquez, saltenca d’origen, no viu al centre de Girona, sinó a l’extraradi -això ho puc certificar- i Jordi Puig resideix encara més lluny de tota aquesta pedra: a Lladó, en ple Empordà. Dos forasters s’han aliat per ensenyar-nos Girona. Potser el que calia era precisament una guia i una exposició que sabés mirar Girona d’una manera diferent de com ho han fet tants gironins il·lustres des de fa anys. Que sabés convertir tanta pedra morta que s’hi acumula, en pedra viva.