Els tresors ocults del Campus Sud de la Diagonal

És evident que a molts se’ns ha passat l’arròs per a certes coses, però no temes: aquí ningú et donarà l’alto. Menys les seves aules, el Campus Sud està obert a tothom, també els seus bars, sovint plens. Per contra, hi ha quatre museus molt variats que la majoria d’universitaris, docents i personal d’administració i serveis desconeixen. Al costat del cementiri de les Corts i les portes gaudinianes de la Finca Güell, són el més preuat d’aquest mig cercle ple de facultats, centres de recerca i escoles tècniques: col·leccions valuosíssimes que s’han custodiat com el que són, autèntics tresors, per amor a la ciència.

El racó més saludable

Museu de la Farmàcia Catalana

A l’edificació més anyenca de la Facultat de Farmàcia –la primera que es va construir a la Zona Universitària– és sempre el dia dels trastos vells. Vitrines plenes de recipients en desús i aterridors aparells utilitzats per a l’elaboració de medicaments, com ara mufles, autoclaus, estufes de cultiu i filtres premsa, inunden els passadissos ja que no caben en aquest sorprenent museu, l’únic que està legalment constituït com a tal a la Universitat de Barcelona (UB), i el que conté més objectes i patrimoni.

El 1957, el doctor Jesús Isamat Vila va rescatar mobiliari del Col·legi de Farmàcia de Sant Victorià, i posteriors aportacions altruistes i alguna adquisició han permès reunir a l’últim pis un conjunt impressionant. Sens dubte, la joia de la corona és un cordialer policromat d’una apotecaria del segle XVIII en què s’exposaven les barreges per vigoritzar el cor (cordials). Albarels d’inspiració àrab, etiquetes de fàrmacs que són una proesa de disseny o màscares de xamans que es posaven en plena orgia per eliminar el verí de la picada de taràntula amenitzen un recorregut breu però intens en el qual no has de deixar de fullejar la Concòrdia de 1511 dels apotecaris de Barcelona, la segona farmacopea més antiga del planeta (avinguda de Joan XXIII, 27-31).

Bitxos, feres i ocellots

Biodiversitat Animal

«No em diguis que no són una meravella». El director del Centre de Recursos de Biodiversitat Animal (CRBA), Antoni Serra, mostra un gran afecte pels bitxos, es diguin escarabats, xinxes o els seus artròpodes predilectes, els centpeus. De fet, va ser ell qui va donar exemplars de miriàpodes d’espècies mai abans descrites, ficats en flascons, i a prop d’envasos atestats de sargantanes, i fins i tot una boa. És, aquesta, la secció científica del museu –d’entrada restringida–, on s’emmagatzemen en capses entomològiques desenes de milers d’insectes (hi ha papallones a milers). L’altres fauna, en canvi, sí que està exposada al públic: trofeus de caça, un vedell amb dos caps, molts altres mamífers, peixos, invertebrats i rèptils, i una infinitat d’ocells; alguns tan singulars com un kiwi de Nova Zelanda o un gall fer del Pallars, tots dos en perill d’extinció.

El que es troba en aquest amagatall de la Facultat de Biologia –al qual s’arriba seguint un rastre de trepitjades de girafa– té els seus orígens el 1847, quan el catedràtic Antonio Sánchez Comendador va prendre consciència que urgia crear un gabinet d’història natural per a l’ensenyament de Veterinària i Medicina (en aquella època, al convent del Carmen). Amb la compra de tota classe de feres a taxidermistes es va aconseguir engrossir una col·lecció zoològica que no va fer més que augmentar en temps de Secundino Gallego, nomenat conservador després del seu salt a la fama el 1970. L’home havia guanyat un milió de pessetes a Las diez de últimas, concurs de TVE en el qual va demostrar saber sobre aus més que ningú a Espanya, malgrat que a la UB exercia en aquell temps... ¡de bidell! (avinguda de la Diagonal, 643).

Pedres amb futur

Pati Geològic

No esperis trobar-hi un jardí frondós. Als geòlegs els encanten els materials paleozoics, mesozoics i cenozoics, cosa que per a la resta de mortals són pedrotes. Per això, en comptes de posar-hi unes tauletes i servir refrigeris, han preferit destinar el pati de la seva facultat a explicar-nos la diversitat que tenim sota terra. Aquest espai es va crear fa més d’una dècada, al renunciar per falta de fons a un projecte molt més ambiciós que ara ja es pot anunciar que veurà la llum el 2025, si tot va bé. Serà un passeig museístic al carrer de Menéndez y Pelayo, conformat per roques i terres dels diferents estrats; un tall ECORS que ens descobrirà l’estructura profunda del Pirineu; i un immens globus terraqüi. L’objectiu és clar: que la ciència no es quedi tancada entre quatre parets, i surti a l’exterior. «I que no tot sigui Barça», m’aclareix el degà, Albert Soler. De passada, vol que serveixi per captar estudiants de Geologia. «No se’ns coneix, i això que són moltes les sortides professionals».

Catalunya sencera apareix representada a l’exposició actual: des d’una columna basàltica de Sant Joan les Fonts, a un bloc de gres del massís del Garraf, una tosca calcària de Banyoles; o lloses de granit de de Dosrius, o d’esquist de la serra de Rodes. No sé què et semblarà a tu, però a mi aquest racó m’ha deixat de pedra (carrer de Martí i Franquès, s/n).

Passat vegetal

Herbari de la UB

En un edifici que és una mena de calaix de sastre –acull també la Biblioteca de Belles Arts i la Unitat de Producció Audiovisual–, el Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) de la Universitat de Barcelona, alberga un tresor: l’Herbari, una compilació de plantes seques que a Barcelona només és superada en nombre per la que posseeix l’Institut Botànic, a Montjuïc.

Algunes mostres ens donen una idea de com ha canviat amb els anys la capital catalana: un plec datat l’any 1906 porta per títol Paratges herbosos de Can Tunis. Avui, al costat dels contenidors de mercaderies, únicament trobaríem allà ciment. Així mateix podem saber amb bastanta exactitud quan van arribar les diferents espècies vegetals invasores, presents en parcs, pendents i escocells de Barcelona. Als milers d’arxivadors –a disposició dels investigadors– es guarden, premsades i deshidratades, nombroses varietats de molses, algues, llavors, tiges amb flors, fongs i líquens, moltes fruit de donacions com les del botànic Pius Font i Quer, que en va recollir una infinitat en les seves fructíferes expedicions al Marroc.

No obstant, el més sorprenent és la col·lecció etnobotànica que allotja l’Herbari: carbasses de pelegrí utilitzades com a recipient; instruments elaborats amb l’escorça de l’arbre i espines d’aranyoner; cordes d’espart o escombres d’odontitella. L’Herbari organitza visites guiades a demanda i obre les portes durant el mes de novembre coincidint amb la Setmana de la Ciència (carrer de Baldiri Reixac, 2).