Woolf: una aproximació a la guerra

Fa uns dies que començava amb la lectura de Les Ones de Virginia Woolf, en un afany gairebé infantil d’endinsar-me en això del que últimament tant havia sentit a parlar: el monòleg interior. Podríem dir que Les Ones és una aproximació de la consciència individual i el pensament entrellaçat de sis personatges commovedors: la Susan, la Rhoda, en Neville, la Jinny, en Louis i en Bernard. Cada lector es deu identificar amb ells en menor o major mesura i de fet aquesta és l’essència de la bona literatura, que et captiva amb la seva virtut catàrtica, i, com deia Marcel Proust, que potser et fa accedir a algunes píndoles de veritat. Bé, doncs dic això perquè és a través de Bernard, un narrador que busca sempre la frase més adequada o explicar la millor de les històries, que he observat com Virginia Woolf ja coneixia de ben a prop el que avui passa a la vora de casa nostra. Diu Bernard que es troba en «un bell matí, però sense colors». Que només tenen un desig: «arribar a l’estació». Que no vol «que el tren s’aturi amb un sotrac». Que no vol «que el lligam que ens ha mantingut units, asseguts l’un davant de l’altre, durant tota la nit, es trenqui». Que no vol «sentir l’odi i la rivalitat, i com altres desitjos diversos han recuperat el seu ritme». En definitiva, Bernard no vol ésser conscient que l’odi domina el món, un món terriblement cruel.

Les últimes informacions que arriben d’Ucraïna són entre d’altres que les tropes russes han bombardejat Mariupol, Kyiv y Jarkov i que Putin i les seves estructures (que no Rússia) han atacat vilment civils a ciutats com Irpin. La impotència és enorme. Els estem deixant morir per raons geoestratègiques. Vides trencades per l’anhel de poder, vides que només voldrien poder viure en llibertat, i que moren clamant l’amor i rebutjant l’odi de l’invasor. Però segons Putin no és una ni una invasió ni una declaració de guerra. Que els ho diguin a elles.

Altres notícies que arriben són la dels valents que surten als carrers de Rússia clamant contra la guerra, conscients que podran ser sotmesos a detencions arbitràries o inclús a tortures. Però qui vol fer la guerra? Només algú malalt d’intolerància. Ja ho deia Voltaire al seu Tractat del XVIII, tot parlant-ne com d’una malaltia de l’esperit que, si arribava a contagiar un cervell, ja era gairebé incurable. Així doncs, aquests manifestants són molt més que un número, són la rebel·lió moral contra el mal, el missatge al món que encara hi ha esperança.

Encara no sé si Bernard torna a parlar de l’odi a Les Ones. Tampoc sé si el seu desig d’arribar a l’estació era també el que demanaven milers de ciutadans ucraïnesos als que se’ls havia promès un corredor humanitari i que veien com es violava en un atac més contra la seva integritat física. Però llegir literatura (i la seva filosofia aplicada) sempre ajuda per entendre que som els mateixos que érem. I com subratlla Maria Antònia Oliver a la portada de l’edició catalana de Les Ones, és estrany que nosaltres, capaços de patir tant, puguem infligir tant de patiment.