Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Agustí Casanova i Masferrer

«No poden estar-se quiets, ni callats»

La necessitat dels escolars de bellugar-se contínuament i de no saber estar-se en silenci figuren ser les dues actituds que més han cridat l’atenció a la Montserrat, la meva dona, que s’ha incorporat de nou a l’ensenyança en un institut.

Quan el xivarri és tan fort imposa un minut de silenci i de quietud, que compleixen divertidament, com un joc i passats els 60 segons recuperen la seva naturalesa garlaire i inquieta. A vegades les nenes més sensibles i amb més control empíric de la realitat que els vailets, quan hi ha molt de soroll a la classe, li demanen un altre minut de silenci. No pot abusar del recurs atès què s’ho prendrien burlescament per la urgència d’entremaliejar-se.

La Montserrat va trobar-se amb una amiga, la Maria, que li comentà que les dues característiques físiques més notables dels alumnes que estudien Psicologia són no poden estar-se parats i parar de xerrar. El tret més definidor subjectiu és la incapacitat de l’alumnat d’atendre, d’escoltar.

Els professors han d’emetre missatges curts i concisos i si s’allargassen, els estudiants es perden, atès que ha minvat la facultat de la concentració. Un altre element específic dels universitaris és la susceptibilitat, no suporten ser renyats i sempre volen tenir la raó i es justifiquen amb arguments fal·laços les seves incorreccions, sense disculpar-se mai. Sempre tenen raó.

Es cansen aviat de llegir o pensar. El bagatge cultural és molt minso; molts universitaris han llegit poc i no per pròpia iniciativa; no van al cinema, ni al teatre i només pensen a passar cursos de la millor manera possible i sense estudiar massa. La Maria creu que la covid ha jugat un paper negatiu en el procés formatiu dels adolescents, en especial dels infants. Un buit que no s’ha omplert acadèmicament.

L’epidèmia ha disparat la hiperactivitat, l’acció impulsiva i desordenada de fer mil coses al mateix temps, sense ordre, ni mètode. Tot ha de ser ràpid i de cop, com un anunci televisiu estrident. Els joves no pensen, actuen. A més, necessiten deixar constància de la seva presència en els llocs. No poden passar desapercebuts. «Penso, així doncs existeixo», proclamà Descartes, ara podríem dir: «Xerro, em veuen, per tant, existeixo».

Una part del que passa en els col·legis és atribuïble a la covid-19, nogensmenys tot començà a canviar quan els pares trastocaren els rols tradicionals i convertiren els fills amb amics; llavors va desaparèixer l’autoritat moral, un referent essencial en la formació dels infants. Algun psicòleg considerà que educar era traumatitzar i s’havia de deixar els nens al seu albir sense censurar les conductes per no frustrar-los.

A nosaltres ens disciplinaren en el silenci. El silenci no era sempre un càstig sinó un deure moral de respecte al proïsme, un valor positiu i havíem de romandre muts en determinats espais socials. Ho sabíem abans d’entrar-hi i actuàvem en conseqüència. El silenci estava harmoniosament incorporat a les nostres vides i no ens molestava. Havíem d’estar-nos quiets i callats a l’església, a l’escola, també en els cinemes. Pertanyo a una generació que a la tarda dels festius anàvem al cine a veure dues pel·lícules. Si un xic no es portava bé el feien fora.

En les biografies dels escolars actuals no han existit períodes llargs de silencis obligats o voluntaris, ben acceptats per atendre millor a les classes, les converses familiars o entendre les pel·lícules. Han vist poc cinema i no en les sales de projecció sinó a la llar, mentre menjaven crispetes, comentaven el film en veu alta o escoltaven els familiars xerraires. El silenci no forma part de les seves vides. Només apareix quan dormen i no en són conscients perquè dormir significa apagar els llums de la consciència, tancar els ulls, fugir, apartar-se voluntàriament de la realitat. Quan dormim el món desapareix, no existeix i nosaltres tampoc existim per al món.

El silenci de la nit que s’apropia dels estudiants és tan biològic com respirar o menjar, comú a totes les espècies vives i no pot ser considerat com una manifestació espiritual com ho és pensar o estimar. Sigmund Freud afirmà que dormir és més una necessitat de l’ànima que del cos i alleugereix el pes angoixant de la vida, però el cos també es recupera de la fatiga física de la jornada.

Recordo el silenci de la meva infància. Vivíem en una casa a la riba de la riera cabalosa, que baixava atorrentada pel vessant del Montseny, a empentes i rodolons, i escoltàvem els vidres de l’aigua rompent-se en les roques. Si s’encalmava lliscava rumorejant i el seu so era inaudible, fos en el silenci habitual; si un amic dormia a casa, el sorprenia el xiuxiueig de les veus remoroses de l’aigua descendent.

El silenci, a hores d’ara, és un bé tan escàs com l’aigua. Sortosament, visc en un veral del Baix Empordà i el silenci arriba de nit i perdura fins a trenc d’alba; és tan espès que el podria llescar. Al matí el gall trompeteja el seu quiquiriquic victoriós, creu vanitosament que és ell qui fa sortir el sol. Comença la piuladissa dels ocells famèlics que esquitxen el silenci amb notes de colors. Algun lladruc llunyà d’un gos. Durant el jorn laboral són els motors dels tractors els que ratllen el silenci, però m’hi he acostumat. El silenci necessita el so per fer-se notar com una realitat evident, com podríem parlar d’ell insonoritzats? Impossible.

Quan era petit si el silenci fos un color hauria sigut de color negre perquè l’associava a la fosca nit, però ara he decidit que si el silenci fos un color, triaria el color blanc impol·lut, el color de la llet i de la neu.

Compartir l'article

stats