Retòrica jesuítica amb un objectiu: 40 milions d’euros

Fa pocs dies, el 17 de gener, la consellera d’Acció Climàtica i el seu departament presentaven, al Pont del Petroli de Badalona -que va partir en dos el temporal Glòria- la nova estratègia d’adaptació al canvi climàtic, nomenada ESCACC30, pel període 2023-2030, substituint l’anterior estratègia, ESCACC20, en vigor encara des del 2012. És d’agrair que aquesta conselleria expliciti, per fi, que tan importants són les mesures de mitigació del canvi climàtic com les d’adaptació, molt menystingudes fins ara, doncs hi ha un relat en l’imaginari i agenda de no pocs organismes, ajuntaments i mitjans, que associen o limiten l’emergència climàtica a la transició energètica (també el gruix de l’ecologisme actual, d’extracció clarament conservacionista). No em cansaré de repetir que la transició energètica forma part de les polítiques de mitigació, però no de les d’adaptació (prevenció de riscos, gestió de la vulnerabilitat, protecció civil, etc.).

Dit això, anem a la retòrica, aquest pla d’actuació, que de fet no és un pla, és una estratègia, de fet un full de ruta (us sona aquest terme?), amb una sèrie d’objectius i mesures a implementar, té dos grans trampes. La primera no em preocupa, doncs forma part del context: és una declaració d’intencions, i més quan aquesta estratègia ESCACC30 pretén ser transversal, afectant a tots els departaments de la Generalitat.

Si aquest objectiu ja és de per sí ambiciós, més ho és quan explicita on vol arribar en set anys, amb 312 mesures d’adaptació! Molta feina a fer, que com a repte està bé, però no com a intenció. És d’agrair també que, a diferència de l’ESCACC20, ara s’incorporin mecanismes de coordinació amb assegurances i financeres, més els riscos naturals i protecció civil (una autèntica «Maria» encara, on tenim la llei de protecció civil més moderna d’Europa, amb menys recursos pel seu desplegament...).

La segona trampa sí que em preocupa i molt, i ens porta a allò jesuític, i a denunciar-ho, doncs estem davant d’una manipulació política, que amaga un rerefons econòmic, amb efectes col·laterals importantíssims en tant que afecta a la comprensió científica del canvi climàtic i de l’emergència climàtica. I dona munició a seguir insuflant arguments i reivindicacions de caràcter demagògic i victimista a tot el corrent conservacionista tan potent a Catalunya, per l’ajuda oberta o solapada que ha tingut de la Generalitat des de l’època de Jordi Pujol i que encara té a través de TV3. O bé a la conselleria o bé dins la Generalitat hi ha potents lobbys amb vincles amb el sector conservacionista (d’aquí la resistència a les renovables) o bé amb potents interessos inconfessables per tal que el sector conservacionista segueixi sent l’ecologisme «preferit» a Catalunya (a més d’independentista) en detriment de l’ecologisme social i ambientalista, que posa al centre les persones i no el paisatge, i la vulnerabilitat social i no la territorial. S’afirma en aquest document de la conselleria d’Acció Climàtica que «una de les millors eines» (es salva de dir la millor, doncs seria una mentida descarada) per fomentar i treballar per l’adaptació climàtica «és la conservació de la natura, la biodiversitat, la protecció d’espècies, etc.» Fins i tot pretén agafar autoritat moral i/o científica afirmant que «assumeix l’evidència» (es salva d’afegir científica), en aquest sentit, «de tota una sèrie de resolucions de Nacions Unides, del Conveni de Biodiversitat, de la COP 25, de la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, etc.)». Doncs bé, això és una fal·làcia, una falsedat, una interpretació política interessada amb fi econòmic.

Qualsevol expert acadèmic, tècnic, consultor o periodista ambiental, ja no diguem assessors i directius de companyies d’assegurances, gestors de catàstrofes o experts en riscos, saben que la prevenció de riscos, la gestió de la vulnerabilitat i d’impactes del canvi climàtic i l’adaptació d’infraestructures no venen donats, per exemple, per protegir els ossos, llops, llúdrigues o tortugues, crear quatre parcs naturals més, plantar o apadrinar arbres, aprovar cinc reserves marines integrals més, neutralitzar cinc, deu, quinze o vint plagues invasores, naturalitzar més espais públics o fer més corredors biològics per aus migratòries, l’àliga cuabarrada, etc.

Les polítiques d’adaptació al canvi climàtic poden incloure una petita part d’aquests aspectes, però de cap manera les més rellevants ni qualitativament ni quantitativa. Es tracta de mesures que tenen a veure amb més i millors dotacions de protecció civil, més control, identificació i gestió de zones inundables, més control i intervenció preventiva en risc d’incendis, més intervenció en urbanisme de risc, en dispositius d’avisos i alertes d’emergència, més coordinació entre els serveis de meteorologia, protecció civil i policia local, més refugis climàtics,... Farien bé Teresa Jordà i Mireia Boya d’esmenar als responsables d’aquest «error».

Que això és així ho copsem en una iniciativa ben recent de la UE: Blanes, juntament amb Terrassa, han sigut escollides com a ciutats catalanes per fer una prova pilot d’adaptació al canvi climàtic. En el cas de Blanes amb un ajut de 264.000 euros que es destinaran a protecció civil, en el marc del projecte europeu Resist. Per a protecció civil, no per protecció dels flamencs o les cigonyes.

Caldrà estar amatents a aquest «error» en matèria d’adaptació, intentant fer passar per protecció civil i prevenció de riscos, programes per a la biodiversitat i la protecció de la natura. Doncs el que està en joc són ni més ni menys que 40 milions d’euros del Fons Climàtic, que pertanyen a Acció Climàtica, els altres 40 milions que són per Patrimoni Natural i Agència de la Natura, ja tenen el que els hi correspon. No juguem amb foc que ens podríem cremar...i no sols els bombers.

Subscriu-te per seguir llegint