Viure i deixar viure

El primer i més principal dret de tota persona és el dret a la vida, i amb la col·laboració i la solidaritat de tots cal defensar i treballar perquè sigui una vida digna. Viure i viure amb dignitat. Però solem perdre massa temps de la nostra vida en disquisicions i preocupacions innecessàries, com si haguéssim de durar sempre, i sense valorar adequadament el temps de que disposem, que per llarg que sigui sempre és curt i amb data de caducitat. I sí, solem perdre temps de vida de manera lamentable, nosaltres mateixos, però també les estructures socials, la burocràcia imperant i la manca de respecte a la vida dels altres ens imposa i ens obliga a perdre, sense la deguda justificació, el nostre preciós temps. Quanta pèrdua de temps s’imposa lamentablement en els organismes públics, en els tribunals de justícia, en la sanitat, en les diverses oficines administratives, en les innecessàries trucades telefòniques o en la petició imposada de cites prèvies?

Si fem examen de la nostra vida diària ens adonarem de la reiterada malversació del temps que tenim per viure, oblidant sistemàticament que l’espai de temps que tenim assignat és limitat i té caducitat segura. El tràfec de la vida diària, les ocupacions, la dedicació a múltiples responsabilitats, els compromisos socials, el treball, el temps que solen robar-nos les administracions escurcen la nostra existència, i ens allunyen del conreu del nostre esperit, limiten el temps que cal dedicar a la família i els amics, i impedeixen, sovint, la nostra reflexió i el cultiu del nostre interior, del nostre esperit.

Però, tristament, anem deixant objectius i actuacions imprescindibles per tenir una vida feliç per a més endavant, per a quan siguem més grans i , suposadament tindrem més temps. Greu error que cal corregir des de que es comença a tenir ús de raó, com dèiem a la nostra infantesa. No s’ha d’ajornar fruir de la vida i començar a viure que ja el crèdit està a punt d’acabar. S’ha de saber fruir de les petites coses del dia a dia, d’una xerrada amb amics, d’una abraçada als que estimem, de la contemplació d’un paisatge o d’una posta o sortida de sol, del somriure d’un infant, de l’aprenentatge dels petits, de la vista a uns familiars, de la lectura d’un llibre...

No podem ajornar indefinidament els bons propòsits, les bones intencions, els somnis. Hem de fer possible viure amb honestedat i intensitat al llarg de la sempre curta vida de que disposem. I mai hem de perdre de vista que només amb els altres que ens acompanyen podrem viure en una societat millor. Hem de trencar l’individualisme i hem de deixar de mercantilitzar les persones. Hem de viure i deixar viure a totes les edats, conscients de la nostra caducitat.

Subscriu-te per seguir llegint