No és tan bonic com diuen

Els promotors dels grans parcs industrials de generació d’energia renovable s’han adonat del fort rebuig que creen a tots els territoris on es volen instal·lar. La resistència creixent de la gent no és en contra de la transició energètica (que és absolutament necessària) sinó en contra com la volen fer alguns, amb un plantejament que prima sobretot el negoci davant d’altres consideracions ambientals i paisatgístiques.

A partir d’aquesta situació, alguns promotors han reaccionat en diversos fronts. Primer convencent a la Unió Europea i als governs d’aquí que la tramitació ambiental dels projectes és un fre; per això no han dubtat modificar la llei (en plenes festes nadalenques i sota el paraigua de la guerra d’Ucraïna i la recuperació de l’illa de La Palma) fent que determinats projectes ja no necessitin una avaluació ambiental i reduint la participació pública en quasi tots. Un altre front de convenciment que han encetat va dirigit als ajuntaments, amb promeses de convenis meravellosos amb els quals podran fer aquelles desitjades inversions que fa tants anys que estan aturades. I finalment també han anat pels ciutadans, oferint-los petites participacions econòmiques al negoci i fins i tot amb promeses de tenir l’electricitat gratuïta.

Per si aquestes actuacions no són prou, hi ha qui ha endegat campanyes per produir por al personal, com la que hem vist recentment pels carrers de Girona i Figueres dient que «renovables o encara més asma» o «renovables o demanar préstecs per pagar factures» (campanya que ha estat denunciada per la Plataforma STOP per enganyosa). I tot això adobat, en el cas de l’Empordà, per un seguit de presentacions i conferències, amb el suport de les parts interessades, on neguen el que la majoria de científics diuen i no paren de blasmar sobre els avantatges del que volen fer, amb gran varietat d’arguments.

Un dels principals arguments d’alguns promotors són les avantatges econòmiques i socials que tot plegat tindrà pel territori acollidor (i destrossat almenys, per 30 anys). Doncs bé, parlem d’aquest tema. En aquest moment, tant a Catalunya com a la resta d’Estat, hi ha un gran número d’aquestes instal·lacions i ja disposem de dades per comprovar si és veritat o mentida el que afirmen. És a dir, analitzar objectivament l’impacte positiu que diuen que tenen aquests parcs industrials per la gent que viurà a prop. Diversos autors han treballat aquestes dades i en aquest article faré un petit resum.

Sergi Saladié, en el seu estudi «Impacte econòmic de les centrals eòliques en els pressupostos municipals a Catalunya», i a partir de dades de 39 municipis, demostra que cada MW instal·lat en municipis eòlics genera 0,02 llocs de treball de treballadors fixes empadronats i que un 80% dels municipis eòlics han perdut població en els darrers 10 anys. I per arrodonir-ho, el municipi català que més població ha perdut és el que més MW eòlics té «per capita» en el seu terme.

Rosa Duarte, aquest cop en municipis del medi rural aragonès conclou que «l’imparable descens demogràfic no ha pogut revertir-se en aquells municipis als quals s’han implantat els primers parcs d’energies renovables».

L’informe Bailías, al País Valencià, conclou que un 90% dels municipis amb centrals eòliques han perdut població des de la seva posada en marxa. I amb dades d’afiliació laboral en aquests municipis, es conclou que hi ha molt pocs treballadors del sector energètic empadronats en aquests municipis.

I Natalia Fabra, a un document de treball del Banc d’Espanya, afirma amb relació a les plantes eòliques, que «el seu impacte en l’ocupació i l’atur local és majoritàriament no significatiu».

Són només quatre exemples de la literatura científica que s’està generant a mida que creix el número de grans instal·lacions industrials, eòliques però també fotovoltaiques. Res demostra que es produeixi un efecte positiu sobre l’economia i ocupació locals al llarg de la vida dels projectes, més enllà dels que es donen en la fase puntual de construcció, que requereix medis i tècnics especialitzats forans, i per això la demanda es redueix ben segur als serveis bàsics amb poc valor afegit (com és el cas de donar allotjament i alimentació als que vénen de fora per participar en el muntatge dels equips. Moltes d’aquestes instal·lacions es fan a l’Espanya buidada, degut sobretot al menor cost dels terrenys, i res apunta que es pugui revertir la situació d’abandó dels pobles pel sol fet de situar els generadors ‘energia al territori.

També val la pena valorar el tema dels convenis amb petits ajuntaments, una injecció extraordinària de diners que pot enlluernar als responsables locals. És molt probable que aquests convenis serveixin per a construir escoles bressol o poliesportius a pobles sense canalla o jovent per fer-los servir.

És evident que s’ha desfermat una polèmica insòlita i inesperada. Davant la necessitat de la transició energètica, era d’esperar un posicionament social favorable a la instal·lació d’aerogeneradors i horts solars, però la realitat és que s’ha produït una oposició unànime la majoria de territoris. Alguna cosa s’ha fet malament i ara alguns promotors volen revertir aquesta situació amb tota mena d’arguments.

En tot cas, cal dir sempre la veritat. I no sembla que això dels beneficis econòmics sobre el territori sigui cert, si fem cas de les dades que tenim.

Subscriu-te per seguir llegint