Recordeu Jakarta

Amics lectors, després d’uns quants articles de rigorosa actualitat gironina, permeteu-nos que tornem a la temàtica històrica, parlant de la manipulació industrial de les consciències que tantes vegades han denunciat els nostres mestres de l’escola de Frankfurt que fan crítica social, denunciant els totalitarismes, tant de dretes (nazisme) com suposadament d’esquerres (estalinisme).

Els pensadors de l’escola de Frankfurt varen fugir d’Europa i s’instal·laren als EUA, el país de la societat de consum, Hollywood, la televisió, les noves tecnologies i el capitalisme digital de les xarxes, en definitiva allò que hom ha anomenat l’American Way of Life dos punt zero.

El geòleg i alpinista Luis-Sito Carcavilla, diu que els nous mitjans de manipulació de masses han convertit el món en un circ en el qual amb diners gairebé tot és possible. Es pot organitzar un campionat del món de futbol, com és el cas de Qatar o poden fer pujar un ciutadà sense cap preparació a l’Everest. En la societat actual, el que més compta és la imatge.

Abans les grans icones dels mitjans eren Dalí, Elvis, Warhol, Marilyn Monroe... ara qualsevol personatge amb un bon suport mediàtic pot conquerir el món, si bé és veritat que de la mateixa manera que es creen icones, també s’ensorren. Com a mostra podríem posar Juan Guaidó, el flamant president alternatiu de Veneçuela que va ser rebut a la Casa Blanca i a les principals cancelleries europees. Ara ja fa molts mesos que ha estat apartat de l’escena pública i no se’n canta ni gall ni gallina. De més nivell, però de protagonisme efímer, en un context històric, podem parlar de Donald Trump o de Boris Johnson, però amics lectors, el que més m’ha indignat darrerament, no ha estat el mundial de Qatar, celebrat amb l’aplaudiment de tots els líders mundials occidentals, alguns dels quals varen anar a veure’l in situ sense cap pudor, com ara Felip VI d’Espanya o el president Macron que, com es va poder veure per TV, va xalar de valent. El que més m’ha indignat va ser un article signat per Enric Juliana aquells mateixos dies, intitulat La camisa escarlata, que parlava d’una conferència dels G-20 celebrada a l’illa de Bali, a la qual varen assistir entre d’altres, el matrimoni Sánchez-Gómez.

Va ser molt comentada l’aparició de Pedro Sánchez i la seva esposa a una recepció en la qual, el president espanyol anava vestit o disfressat amb una vistosa camisa lila i ella amb un cridaner vestit llarg groc, una indumentària que va ser motiu de molts mems i portades a les revistes del cor.

La nostra indignació és causada pel fet que aquesta trobada celebrada amb tant glamur, es feia en un lloc on varen passar coses molt grosses, unes coses que cap dels assistents a la conferència varen voler recordar.

L’any 1965 el govern nord-americà va ajudar l’exèrcit indonesi a assassinar prop d’un milió de civils. Aquest fet, poc divulgat pels mitjans occidentals que ara han fet tants escarafalls i tant s’han escandalitzat pel mundial de Qatar, va ser un punt d’inflexió en la història del segle XX.

Es tractava, ras i curt, d’esborrar del mapa el partit comunista més important del món, després dels de l’URSS i la Xina. L’experiència adquirida a Indonèsia inspiraria programes de terrorisme d’estat que més endavant serien aplicats en països com ara Xile, Argentina, Brasil, Uruguai, Guatemala, el Salvador...

Durant anys, es va donar per sabut que alguns dels països més poblats de la terra adoptarien sense qüestionar-ho el sistema capitalista propugnat pels EUA, però l’anomenat mètode Jakarta demostra que el despietat extermini de gent d’esquerres desarmada, va ser fonamental pel desenllaç final de la guerra freda.

En el seu article, Juliana recordava que entre 1965 i 1966 no es van eliminar tan sols comunistes, sinó també sindicalistes i membres de la comunitat xinesa. La neteja la van dur a terme grups paramilitars, tutelats pel general Suharto sota la supervisió més o menys velada dels EUA. El periodista de Badalona recorda que alguns dies abans que es produís el cop d’estat de Pinochet a Xile, en algunes parets de Santiago hi va aparèixer el missatge «Recordeu Jakarta».

Per a més informació, us recomanem que visioneu la pel·lícula de Peter Weir L’any que vam viure perillosament (1982), protagonitzada per Mel Gibson i Sigourney Weaver, amb música de Maurice Jarre. Una altra obra que no us hauríeu de perdre si voleu il·lustrar-vos, és el llibre del periodista nord-americà Vincent Bevins que va escriure una obra (El mètode Jakarta) a partir de la seva experiència forjada en la seva etapa de corresponsal a Àsia i Amèrica Llatina, i de l’estudi minuciós de documents desclassificats pel Pentàgon.

Tampoc té pèrdua una entrevista que Adela Genís va publicar amb Bevins l’any passat a La República, on el periodista californià fa unes afirmacions molt contundents.

«El país on has nascut és el màxim indicador de com serà la teva vida. No té res a veure si ets un escarràs treballant, o si ets molt intel·ligent. El primer món és l’Atlàntic Nord, el Japó i Austràlia. Tots els països que havien participat en l’imperialisme, d’una manera o altra, a mesura que acumulaven una gran riquesa. El segon món és el liderat per Moscou, els estats que formaven part de l’URSS o que d’alguna manera havien estat alliberats o conquerits per l’exèrcit roig a la I i II Guerra Mundial. El tercer món és tota la resta».

La repressió dels poderosos és una constant al llarg de la història i també en l’actualitat recent, les execucions del Che Guevara, Patrice Lumumba o Ben Barka, en són uns exemples. A Julian Assange no l’han assassinat encara, però sense jutjar-lo l’han condemnat de facto a cadena perpètua.

El que compta ara és el glamur i els mandataris volen que oblidem el més aviat millor, per això el mundial s’ha fet a Qatar i la conferència dels G-20 a la paradisíaca Bali. Renovats mètodes Jakarta persistiran, continuarà la cada dia més universal distopia zombi de la renovada indústria dels espectacles visuals manipuladors de les consciències.

Subscriu-te per seguir llegint