«El meu avi no va anar a Cuba»

Fa unes setmanes, TV3 emetia un documental titulat Negrers. La Catalunya esclavista. Alguns catalans participaren, enriquint-se, en el negoci de l’esclavisme. Segrestant i traslladant africans singularment a Cuba, per ser venuts com esclaus. Cuba, per raons diverses, fou un dels indrets d’Amèrica on varen anar més catalans. Els esclavistes originaris d’Espanya i singularment de Catalunya foren dels que més esgotaren a Europa les darreres engrunes d’un negoci tan vell com inhumà. L’esclavatge, des de l’antiguitat, ha estat present a les nostres terres, com a tot arreu. És coneguda i estudiada l’arribada d’esclaus a Girona a l’edat mitjana. D’altra banda, al litoral gironí, quan els turcs feien una incursió a la costa, s’enduien els seus habitants. Només el pagament d’un rescat els permetia recuperar la llibertat.

Del documental se n’ha parlat i molta gent pensa que aquests temes no es poden ignorar ni honorar la memòria dels protagonistes. Però estem en els temps difícils en què excessos d’allò que se’n diu políticament correcte es converteixen en un nou puritanisme que sovint acabava imposant-se al sentit comú i a la mateixa llibertat d’expressió. Això desconcerta una gran part de la població que entén que s’ha de fer tot el possible per no repetir el passat nefast i per protegir als col·lectius més dèbils. Però res els sembla bé als nous guardians de l’ordre. Sobretot quan s’acosten eleccions i busquen un tema que doni joc.

La diputada de la CUP i candidata a l’alcaldia de Barcelona Basha Changue ha publicat alguns articles i comentaris sobre el documental. Creu que amb aquests treballs històrics no s’aconsegueix la reparació històrica que reclama perquè, vistos des de la comoditat de casa, permeten mitigar la culpa blanca. Un argument a considerar. Però a continuació comença a repartir instruccions. S’ha de deixar de subvencionar la Fira dels Indians de Begur i altres manifestacions similars que entén que banalitzen el colonialisme a indrets com a Lloret o Vilanova. A més, qüestiona la sortida festiva dels populars gegants Negrito i Negrita a la festa major de Santa Tecla de Tarragona. O els capgrossos anomenats Cubanitos de Sitges. Els seus camarades a aquests pobles de Tarragona i Sitges han hagut de fer malabarismes verbals per desmentir-la. Però, aiii, aquí ja entrava el diabòlic Twitter! Un usuari va preguntar -no descarto que amb un punt d’ironia- si no creia la candidata que també s’haurien de prohibir (repeteixo, prohibir) havaneres com El meu avi. Contesta: «No és una resposta senzilla, però caldria un debat de país. Amb la informació a la mà, què penses tu que s’ha de fer amb això?». Amb aquesta pensada ambigüitat, la popular havanera del mestre Ortega Monasterio restava assenyalada esclatant la polèmica.

He llegit i rellegit la lletra de l’havanera. L’argument és el següent: un suposat avi de l’autor (que òbviament ja era pare o en camí de ser-ho) formava part d’un grup de joves nascuts a Palafrugell (alguns de Calella i no es diu res de si n’hi havien de Tamariu o de Llafranc) reclutats per a fer el servei militar com a mariners al vaixell El Català, considerat el millor vaixell de guerra espanyol. Es dirigia a Cuba, llavors encara part d’Espanya, on havien esclatat unes hostilitats arran un atac a traïció dels Estats Units. A vegades feien un cremat a coberta, tan típic a Calella, mentre cantaven cançons amb una guitarra. Cridaven al final «Visca Catalunya, visca el català». No s’esmenta com era vist aquest acte de catalanitat. Des de l’inici de la cançó es nota que acabaria malament i efectivament en entrar en combat els americans enfonsaren el vaixell sense que cap palafrugellenc sobrevisqués. Fi de la història. Si algú veu algun element que pugui portar a la prohibició d’aquesta havanera, li agrairé es posi en contacte amb mi i m’ho expliqui.

Cap dels meus avis va anar a Cuba. Els materns marxaren a l’Argentina, però poc temps després tornaren, probablement per enyorança. Un oncle del meu pare sí que s’hi va quedar, a l’Argentina. A casa hi ha còpies de les cartes que oncles i cosins s’intercanviaren durant dècades. En fi, fa molts anys vaig tenir la sort de sopar amb l’autor d’El meu avi en presència d’en Jaume Font i en Jaume Sureda Prat, que eren amics d’Ortega Monasterio, al mític restaurant Can Toni de Sant Feliu. Encara recordo que ens vàrem menjar unes espardenyes guisades amb tomata que de bones feien plorar. I en el testimoni de l’autor d’El meu avi, havanera parida en quatre hores d’una tarda de febrer de 1968, al Pitu Xivarri de Palamós només hi havia amor a la terra, al mar i a la vida.