La cacera

El director de cinema (i teatral) Carlos Saura va morir fa unes setmanes el dia abans que l’Acadèmia del Cinema li lliures el Goya d’Honor a Sevilla. Essent en aquell moment el director viu més important del cinema espanyol era inexplicable que no figurés a aquest llistat de distincions. Ho va resoldre en el darrer minut, mai millor dit, el president de l’acadèmia, el també director Fernando Méndez-Leite. Saura, ja molt malalt, i que no hauria pogut viatjar a Sevilla, va poder gravar dos dies abans un emocionat agraïment als seus col·legues de professió.

Al llarg dels anys he tingut ocasió de tractar en diverses ocasions a Saura. Quan jo treballava a TVE participàrem empresarialment en algunes de les seves pel·lícules, produïdes per Elías Querejeta, Andrés Vicente Gómez o el seu propi fill Antonio. En els darrers anys també he vist alguns dels muntatges teatrals, el darrer sobre Lorca, presentat pocs dies després de la seva mort. Quan va rodar a un poble de Segòvia la pel·lícula El séptimo día sobre la terrible matança d’un poble extremeny, Puerto Hurraco, li vàrem fer una visita. Ens va explicar que volia donar a la pel·lícula que estava rodant un tarannà pràcticament de western. Però també poguérem escrutar alguns detalls de la seva carrera.

A la sobretaula del sopar li vaig demanar alguns detalls sobre una pel·lícula que a mi m’ha impressionat, capital per la seva carrera i pel que va significar al cinema espanyol. Es tracta de La caza, de 1966, una pel·lícula en blanc i negre on el paisatge àrid i desolador es converteix un personatge més al cantó dels actors: Alfredo Mayo, Ismael Merlo, José Maria Prada i Emilio Gutiérrez Caba. Els tres primers uns amics que havien fet la guerra plegats en el bàndol «nacional» se’n van a caçar conills a un paratge de Seseña. Exactament el mateix lloc on van fer la guerra. «Un bon lloc per matar», s’escolta en un moment de la pel·lícula. El simbolisme de la guerra amb les seves metàfores, amb el relat del deteriorament de l’amistat i tot un relat que evidentment acaba fatal.

Saura ens explicava que al censor oficial li va entusiasmar el guió i el va deixar passar íntegrament sense pensar en tota la simbologia implícita. Això sí, va retallar el títol del film que era inicialment La caza del conejo, ves tu a saber per què. Dies després de la mort de Saura vaig tornar a veure La caza. Vaig recordar que el meu pare era caçador. Alguna vegada, de petit, l’acompanyava a uns indrets on la meva família hi tenia uns terrenys, a Pontós, a l’Alt Empordà. Llavors la cacera dels diumenges era una pràctica habitual i molt estesa. A la meva mare no li feia cap gràcia. No va deixar mai entrar l’escopeta a casa, que es guardava en un magatzem, ni tampoc volia tenir cura d’algunes peces que el meu pare feia dissecar exhibint de forma decorativa. Però, sobretot, es va a negar un dia a plomar i netejar més les perdius. I aquí es va acabar.

A Madrid m’han convidat algunes vegades al que en diuen monterías, on els caçadors es distribueixen en uns indrets amagats sense moure’s (a vegades amb un secretari que els carrega l’escopeta) tot esperant que els gossos facin circular els animals per davant seu, singularment cérvols i similars o senglars. Però jo no he caçat i l’única arma de foc que he tocat, descarregada, va ser el fusell per desfilar a la mili. Això sí, he sopat amb ells el dia abans, he esmorzat les tradicionals migas con huevos fritos y morcilla i després he marxat sense esperar les seves captures. Tot un espectacle més propi de La escopeta nacional amb gent que es guarneix emplomallada com si anés a una comunió tirolesa.

Sembla que, entre una cosa i l’altra dels temps que corren, el nombre de caçadors disminueix. El cert equilibri ecològic que provocaven les seves accions s’esvaeix encara més amb la sobrepoblació d’algunes espècies animals. Amenacen al món agrícola destruint els sembrats o la seguretat de les persones. L’agressivitat dels senglars cap als gossos de cacera és tanta que algunes companyies ja no volen assegurar els gossos de tants que en cauen ferits. I mentrestant jo pateixo també pels meus interessos particulars. Ai que ens quedem sense llebres! A Darnius o a Maçanet, on les llebres són sensacionals i tenen un parell de quilos més que les castellanes, n’han caçat ben poques aquest hivern. Però jo ja estic de genolls i esperant a la porta del Motel Empordà perquè, si algun dia només tenen una sola ració de la seva mítica llebre a la Royal, aquesta sigui per a mi.

Subscriu-te per seguir llegint