L’arbre com a símbol poètic

El poema més popular dedicat a un arbre és el de Miquel Costa i Llobera: El pi de Formentor. El primer vers: «Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera, / més poderós que el roure, més verd que el taronger, / conserva de ses fulles l’eterna primavera, / i lluita amb les ventades que atupen la ribera, / com un gegant guerrer». Joan Maragall s’inspirà en la Fageda d’en Jordà i elogià la seva esplendor botànica.

De la literatura castellana recordo la primera estrofa del Ciprés de Silos de Gerardo Diego: «Enhiesto surtidor de sombra y sueño /que acongojas el cielo con tu lanza. / Chorro que a las estrellas casi alcanza / devanado a sí mismo en loco empeño».

L’arbre és una font d’inspiració pels artistes; la seva verticalitat, una metàfora de l’idealisme exaltat o del romanticisme, és un alçament espiritual per on veure la realitat poetitzada. El paisatge muntanyós, els cims alts conquerits per la voluntat de poder nietzscheana, estan presents en el cinema de Leni Riefenstahl, una de les millors directores del segle XX, que va posar la seva estètica al servei de la propaganda nazi col·laborant activament amb el ministre J. Goebbels.

També l’arbre ha estat interpretat dramàticament i així es llegeix en un poema d’Antonio Machado «Al olmo viejo, hendido por el rayo/ y en su mitad podrido,/ con las lluvias de abril y el sol de mayo/ algunas hojas verdes le han salido». Té altres poemes dedicats a l’arbre com un ésser viu, exposat a la inclemència de la vida, igual que G. Mistral en el seu Himno al árbol.

El filòsof Nietzsche sublima l’arbre en aquest poema: «Un arbre ens recorda que per créixer cap amunt, cap al fet espiritual, al fet abstracte, cal estar ben arrelat a la terra, en la matèria. És igual que l’ésser humà, un ésser que uneix cel i terra. És el portador del fruit acabat, i alhora, està en ple procés de desenvolupament».

En pintura trobem quadres cèlebres d’arbres, especialment els ametllers florits de Van Gogh. Un curiós i enigmàtic quadre de Klimt amb el títol L’arbre de la vida, tan present en moltes cultures i sempre relacionat amb la natura i Déu. L’artista Piet Mondrian evoluciona cap a l’abstracció després d’haver pintat molts arbres.

El codonyer va ser el tema del film de V. Erice dedicat a l’exploració pictòrica hiperrealista d’Antonio López que es baralla impacientant-se per ficar dins la tela un codonyer del jardí.

L’arbre que sempre m’ha agradat més és el faig. Com que visc al Baix Empordà a vegades sento la necessitat d’anar a la fageda del Montseny. No sé si és una necessitat biològica, mental, nostàlgica o sentimental; tanmateix, haig d’anar-hi i estar-me sota els faigs, caminant, mirant-los, m’estiro a terra, els admiro alçats amb la seva punta de fletxa apuntant el firmament i observo com els vents regiren els seus vidres verds, quasi transparents, i la bellugadissa remorosa de les fulles, a vegades, és tan sorollosa que converteix el paratge botànic, agitat per la ràfega, en un indret on pot succeir qualsevol cosa, però cap d’elles és bona. El cap es pobla de presagis i temors, quan això passa me’n vaig perquè he comprovat com la fageda m’ha demostrat tot el seu poder intimidatori. L’atracció irrefrenable pel bosc fa que alguns matins diumengers entri en la roureda i l’aulet, em quedo una llarga estona en silenci mirant els arbres, després retorno a la llar; el ritual d’agraïment a la natura ha conclòs.

La meva dona, la Montserrat, necessita veure el mar, la seva presència, i no és pas l’única persona a qui la naturalesa els crea la urgència de situar-se arran de l’aigua salada. Arribats allà se senten satisfets. Alguns individus m’han dit que la veu del mar els reclama i vol que estiguin a prop seu, un cop ja plens de mar regressen al seu espai natural.

Però tornem als arbres. En Josep Pla va dedicar a l’olivera mots preciosos. «Cap arbre no guanya a l’olivera en noblesa. Cap altre no la iguala en gravetat senyorial i en claror pensativa. És eviterna i d’una indescriptible sobrietat. Viu en els terrenys de secà més misèrrims. En el paisatge cataclísmic de Cadaqués es dona admirablement. Ara, el color eclesiàstic del seu fruit sembla augmentar la gravetat de la seva fosforescència pensativa».

Acostumo a preguntar als amics si senten preferència per algun arbre i de les moltes respostes, en destaca la de l’Eugènia, una companya de feina, que va destacar la raresa surrealista del caquier que a finals de novembre és un immens brancall sense fulles, però que sosté uns rodons fruits del color de la carabassa. «No hi ha cap arbre com ell i pel Baix Empordà se’n veuen molts». Altres companys admiren l’olivera per la raresa del tronc turmentat i la seva antiguitat.

En Joan, que ha visitat el parc nacional de Califòrnia de sequoies gegants, afirma que res és comparable al que allà va veure. A una amiga sueca, l’Ingrid, la va captivar un suro pelat, el vistós contrast del marró del tronc i la part blanquinosa del suro. Ignorava que els arbres es poden pelar i que el suro s’aprofita per fer taps.

Pels nadius de Formentera els arbres més importants no són els que fan bonic el paisatge sinó els arbres fruiters, l’olivera pel suc de les olives i les figues de la figuera que assequen per menjar-ne tot l’any.

Durant anys feia una xerrada per Catalunya sobre el test de l’arbre, sense massa pretensió científica, però sí com una eina emprada per entendre trets psicològics de les persones. Si coneixes el subjecte que ha de fer el dibuix d’un arbre, pots predir com el farà i si triarà un xiprer, l’arbre més espiritual, malgrat que estigui associat a la mort, o optarà per un desmai o un arbre de brancatge cap a baix indicador d’un estat depressiu.

Subscriu-te per seguir llegint