Sánchez-Díaz, un tàndem sense discussió

A la formació d’Unides Podem sembla que li passa alguna cosa semblant al que Alexis de Tocqueville va detectar entre els seus contemporanis en un moment d’auge de la democràcia: senten la necessitat de ser conduïts i el desig de romandre lliures.

Certament, l’esquerra viu temps de canvis després de l’anunci de Yolanda Díaz i el suport de diferents socis amb punts ideològics comuns. Encara que tinguin programes diferents, els bons líders saben veure que l’única manera d’intentar guanyar el pols al rival a les properes generals és la de concórrer plegats. Ho veiem també a Unides Podem: si Pablo Iglesias rebutjava una aliança fa pocs dies, Montero i Belarra ens sorprenien aquest cap de setmana afirmant que estan disposades a unir-se al projecte de Díaz, a qui Unides Podem ha esborrat de tota propaganda política pròpia.

Hom pot pensar que el canvi d’opinió es deu a les enquestes internes i als fracassos electorals que la formació lila acumula en algunes regions. A més, a això cal sumar-li el protagonisme que està adquirint Díaz des de la seva cartera de Treball i Economia Social, equiparant el focus en moments clau de la legislatura i desmarcant-se de Montero i Belarra quan calia. No hi ha dubte que ens trobem davant la nova líder de l’esquerra espanyola, una líder capaç d’entendre’s tant amb Colau com amb Errejón, i de guanyar simpatitzants arreu de l’estat. Díaz és avui també l’esperança d’aquells electors que encara pensen que pot lluitar-se contra la difusió d’una cosmovisió inspirada en el capitalisme, a l’estil del que predicava Gramsci, i que encapçalava Pablo Iglesias no fa massa.

El PSOE ha fet una aposta concreta a favor de Yolanda Díaz. Sense anar massa lluny, Pedro Sánchez en la recent moció de censura li va donar un gran protagonisme. Era el seu punt de partida cap a una campanya electoral en què la líder de la plataforma Sumar es desmarcava de les ministres d’Unides Podem que basen el seu discurs en un enfrontament constant amb el president del govern o amb alguns dels seus ministres com José Luís Escrivà, Margarita Robles o Teresa Ribera.

Els socialistes són conscients que necessiten la suma de totes les formacions d’esquerra si volen continuar governant davant l’amenaça d’un acord postelectoral entre el PP i Vox. No cal anar massa lluny per veure què va succeir fa uns mesos a Itàlia quan les formacions conservadores anaven unides i les progressistes en una dividida macedònia de sigles. El resultat fou que una desconeguda Giorga Meloni, de la mateixa família de Vox, arribava al Palazzo Chigi amb una àmplia majoria.

Arriba el moment de la unió de l’esquerra espanyola. Però aquesta plataforma on tard o d’hora s’hi sumarà Unides Podem no pot ser una discussió permanent de personalismes, sinó que cal deixar les qüestions internes, per tal d’afrontar i donar solucions als problemes reals dels ciutadans. L’alternativa està en funció de tenir voluntat de ser una majoria que continuï en polítiques com les del salari mínim que afectà una franja important de la població, la millora de les pensions de les quals se n’han beneficiat els jubilats o els préstecs ICO que foren fonamentals per la supervivència de moltes petites i mitjanes empreses que es trobaven en una situació difícil després de la covid-19.

Les setmanes vinents seran frenètiques, atès que les autonòmiques i municipals són a prop. Avui les enquestes donen un lleuger avantatge a la coalició PP-Vox, però si el PSOE no es complica la vida en polèmiques estèrils, mentre busca l’espai central, i la plataforma Sumar és capaç d’engrescar molt indecisos, el partit es decidirà per petits detalls. En aquest sentit, el tàndem Sánchez-Díaz sembla clar, la qual cosa no passa entre Feijóo i el seu possible soci Abascal. La ultradreta fa por en molts sectors de la població.

Subscriu-te per seguir llegint