El mite del Titanic

És ben curiosa l’existència d’alguns assumptes en els què legions de fanàtics dediquen temps i esforços a que no defalleixin i se’n continuï parlant. A vegades són persones un punt obsessives que, de la seva afició monotemàtica, n’han fet qüestió de vida. Els que ens dediquem al periodisme o al que diem «els continguts» sovint rebem d’ells novetats, detalls o especulacions. En una primera categoria podríem incloure, per exemple, temes com el lloc on realment va néixer Cristòfol Colom, descobridor d’Amèrica. O l’assassinat de Kennedy. En un segon grup hi podríem afegir els que són autèntics mites populars que es mantenen vigents perquè sempre passa alguna cosa al voltant que amplifiquen els fans . Sigui la pista d’una nova tomba de l’antic Egipte, la possible visió d’una nau extraterrestre o el naufragi del Titanic.

Pel que fa al Titanic, és ben coneguda la tragèdia de la darrera setmana amb la mort de cinc persones que havien pagat, cadascuna, un quart de milió de dòlars per visitar dins d’un submergible les restes del Titanic a 4.000 metres de profunditat i a 600 quilòmetres al sud-est de Terranova. Molt lluny, molt fosc, moltíssima fred. Poca cosa a fer a part de pescar un bacallà. Ha estat com una incursió de la vida real dins d’una pel·lícula. Gairebé tothom ha vist, almenys, algunes escenes a la petita pantalla del film de James Cameron, convertit al 1998 en la més taquillera de tots els temps. Consagrava definitivament el mite i el simbolisme del Titanic amb tots els detalls i històries personals al voltant, des de la construcció, el naufragi, la troballa de les restes, els objectes recuperats exhibits constantment per tot el món en un tour permanent. Pel que fa a l’infortuni d’aquests darrers dies, no hi ha res més potent que un compte endarrera per atraure l’atenció del públic en general i les 96 hores d’oxigen que els hi restaven pronosticaven una immediata producció cinematogràfica de l’incident.

El esforços de rescat varen tenir un punt d’inutilitat. A més a més, l’opinió publica contrastava aquest desplegament amb un altre realitat dels mateixos dies com ha estat la catàstrofe humanitària de Grècia amb un nombre encara no concretat de nàufrags abandonats al seu infortuni. Afortunadament, he pogut comprovar com molts mitjans i periodistes n’han fet l’adequat ressò, cosa que no passa amb tothom, més centrats en el submergible del Titanic.

La desgràcia mediterrània, malauradament tant repetida, és un tema poc grat i hi ha molta gent prefereix donar-li l’esquena ignorant-la. Ha estat un contrast dels dos esforços que ha provocat polseguera a l’opinió pública. De fet, autoritats militars canadenques i nord-americanes han filtrat un cert malestar pel fet que el desplegament de mitjans al voltant del Titanic només es justificava per l’interès del públic. Tenien elements i certes proves que s’havia perdut el contacte precisament perquè havia explotat i no hi havia res a fer des de el minut zero.

Fa un parell de mesos em varen convidar a la projecció de la pel·lícula Titanic amb motiu del 25 aniversari de la seva estrena. Era un acte simultani des de diferents ciutats amb la intervenció prèvia del director , James Cameron. L’home, per si mateix, diríem que és una mica rot. Però, alguns periodistes, que en realitat eren fanàtics de tot el que envolta la història del Titanic, com els que he esmentat al principi d’aquest article, el van treure de polleguera. Li posaven de manifest algunes presumptes inexactituds que ell defensà com llicències de guió que no desvirtuen res de la història principal. No els va convèncer. Tampoc quan li varen recordar el debat permanent sobre si, un cop naufragats, Rose (Kate Winslet) podia fer lloc sobre el tauló de fusta a Jack (Leonardo di Caprio) sobrevivint els dos. Cameron anava preparat pel combat i va anunciar que tenia preparat un documental amb estudis científics i forenses que reforçaven les seves tesis. I, sobretot, que necessitava que la seva història romàntica acabés amb una mort per amor.

L’enfonsament del Titanic ha estat el gran símbol sobre la fragilitat de les construccions que semblen indestructibles sigui a l’àmbit de les coses concretes o de les idees. Quan van de baixa ja s’enfonsa com el Titanic!.El filòsof Félix de Azúa va publicar al maig de 1982 un article a El País que es va fer famós i que es titulava Barcelona es el Titanic en el què mostrava la seva decepció per l’arribada del catalanisme a la direcció de la política cultural del país, almenys com ell ho entenia. Fou un article considerat pels seus seguidors com profètic. En realitat estava deu anys per darrera de la Barcelona del 92, quan l’esdeveniment olímpic la va dur al cosmopolitisme màxim. Deixem tranquil el Titanic!

Subscriu-te per seguir llegint