Gratitud a la gent humil i treballadora

Se’ns ha acostumat a admirar els triomfadors, els vencedors, els que despunten meteòricament en qualsevol aspecte de la vida social, tot ignorant que ningú arriba a un lloc destacat sense l’ajuda dels altres, i que és gràcies a la família, als amics, als companys i a la societat, en general, que aquests «triomfadors» són on són. Però dit això, vull retre homenatge al comú de la ciutadania, als milers i milers de persones humils i senzilles que amb el seu treball honest del dia a dia fan possible la vida en societat, el progrés i la solidaritat.

És de justícia no oblidar la humil història dels que, sense sort ni fortuna, es veieren arrencats dels seus pobles de procedència, forçats a la immigració, tot buscant oportunitats i una vida millor. El seu patrimoni consistia en les seves mans, el seu sacrifici, i les seves ganes de lluitar per un futur amb més oportunitats, especialment pels seus fills. Només els que han viscut l’exili involuntari de la seva terra natal poden comprendre el dolor dels que en els anys 50 i 60 del segle passat, vinguts sobretot d’Andalusia i Extremadura, varen poblar l’entorn de ciutats com Girona, destacant especialment l’enyorat poble de Montjuïc.

Recordo que en moltes ocasions, quan la gent de bé de la ciutat de Girona preguntava ¿i tu on vius?, el rubor els pujava a alguns a la cara, com si viure a les barraques i casetes de la muntanya de Montjuïc constituís una vergonya o un delicte. Afortunadament, amb esforç i treball, la societat va anar canviant i finalment, la immensa majoria dels que arribarem com a forasters y estranys hem aconseguit convertir-nos en ciutadans sense distincions. Sense solidaritat, sense col·laboració no podem avançar

No s’ha d’oblidar el mèrit, el valor, els sacrificis i la força dels que ens han precedit en la llarga història de les migracions, i que avui continua amb altres paràmetres, donant els millors anys de les seves vides en treballs no sempre ben remunerats i ni considerats. A totes aquelles persones, que com els meus pares i avis, amb la pena d’haver deixat la seva terra natal, superaren dificultats i problemes, i contribuïren al progrés i enriquiment de la nostra ciutat i comarques, els devem reconeixement i agraïment. Seria pedagògic i just que a la gent senzilla i humil, que mai han «triomfat», però que sense la seva feina i responsabilitat no seríem on som, se’ls dediqués un gran homenatge. I jo ho faig des d’aquestes planes del Diari de Girona, extensiu també a totes les persones que de bon cor contribueixen amb el seu treball, per humil que sigui, a mantenir l’esperança d’un món millor, sense distinció d’origens, llengües o cultures.

Subscriu-te per seguir llegint