Les travetes de Felipe González

Felipe González és un bocamoll que sovint surt amb un ciri trencat quan expressa opinions polítiques. Com aquell qui res, en un article titulat «Posin-se d’acord», publicat a Nueva Revista, editada a la Universitat Internacional de La Rioja (UNIR), l’expresident del govern d’Espanya (1982-1996) escriu que és partidari dels «pactes de centralitat» perquè els ciutadans desitgen que els polítics es posin d’acord. I conclou que, si després de les eleccions generals del 23-J es produeix un escenari de bloqueig, es deixi governar la llista més votada, que serà la del PP segons la majoria d’enquestes. És a dir, s’apunta a les tesis d’Alberto Núñez Feijóo.

En primer lloc, l’expresident, quan es refereix a pactes sempre mira a la dreta, mai a l’esquerra. És impensable que un socialdemòcrata, convertit al neoliberalisme, aposti per una coalició del PSOE amb Sumar i altres forces d’esquerra. Tot al contrari. Admirador del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD), que l’any 1959, en el congrés de Bad Godesberg, va abjurar del marxisme, Felipe González clamava en el Congrés Extraordinari del setembre de 1979: «S’ha de ser socialistes abans que marxistes».

L’amistat amb Willy Brandt, líder del SPD entre 1964 i 1987, va reforçar la idea d’aliances de govern entre democratacristians conservadors (CDU) i socialdemòcrates (SPD).

Tampoc oblida la relació històrica entre socialistes i comunistes, presidida sempre per la confrontació. Especialment dura va ser l’etapa de Julio Anguita, coordinador d’Izquierda Unida que preconitzava la «teoria de les dues ribes» (d’una banda, el PP i el PSOE, i de l’altra, IU) i del sorpasso (IU havia de sobrepassar al PSOE per ser força hegemònica). A la realitat, va ser una pinça del PP i IU contra el PSOE. Per tant, per a Felipe González, qualsevol entesa amb les forces a l’esquerra del PSOE és un pecat mortal i els pactes s’han de fer amb la dreta.

En segon lloc, la proposta d’abstenir-se per deixar governar la llista més votada, és repetir l’error del 29 octubre de 2016, quan Mariano Rajoy va ser investit amb 170 vots a favor, 111 en contra i 68 abstencions (tots els diputats socialistes excepte 15).

Pedro Sánchez era contrari a abstenir-se. Va dimitir com a diputat i secretari general del PSOE. Més endavant, recuperava el lideratge i impulsaria una moció de censura per foragitar Rajoy.

En matèria de pactes, doncs, res a envejar. N’ha passat de tots els colors des del 2 de gener del 2020 amb el primer govern de coalició PSOE i Unides Podem. Durant la legislatura, s’ha empassat gripaus i esgarrapat vots per aprovar lleis que han enfurismat la dreta cavernícola.

Escolta Felipe, deixa de posar travetes! Ets com un gerro xinès, se suposa valuós, però fas nosa.

Subscriu-te per seguir llegint