La imminència

Hi ha una sensació recurrent a la vida que consisteix a pressentir la imminència d’un desastre. Aquest pot ser de moltes proporcions, a vegades són nimietats domèstiques i en d’altres són drames més col·lectius. Però en tots i cadascun dels casos els veus venir amb una estranya clarividència, fins al punt que no entens com els elements no es conjuren per aturar-lo, ara que es pot. Una altra de les seves característiques és que no es fan per generació espontània, sinó que es tracta del final d’un camí que deixava pistes molt evidents de com podria acabar. La nitidesa del problema acostumada a anar acompanyada d’una solució igualment visible, perquè al final és una qüestió de causa i efecte. Saps el que pot passar, saps que d’altres també ho saben, però per un misteri que no encertes a aclarir sembla que tothom ha acceptat encaminar-s’hi sense moure les peces necessàries per evitar-ho. I això que d’inevitables, morir-se a banda, en el fons no n’hi ha tants. Aquesta sensació apocalíptica s’ha reproduït aquestes darreres setmanes i mesos amb les enquestes de les eleccions generals. Hi ha qui en fa befa i fins i tot qui ha plantejat jugades mestres com rentar-se’n les mans (en una brillant manera de potenciar exactament el que promouen els fatxes de torn), però la crua realitat és que el 23 de juliol ens hi juguem molt. No és cap lema, és la punyetera veritat. Aquí del que estem parlant és d’aturar una manera de fer i pensar que prohibeix la projecció d’una pel·lícula d’animació perquè hi ha un petó entre dues dones, que vol retirar llibres perquè no els agrada el que diuen i que cancel·len obres de teatre perquè aborden temes dels que en neguen l’existència. No són unes eleccions normals perquè ja no vivim en un món normal, sinó en un que fa temps que pateix una clara regressió i que està amenaçat per forces molt obscures: un feixisme desacomplexat que ja s’ha normalitzat als nostres universos virtuals i que pretén reproduir sense miraments els seus vells projectes d’imposició i repressió. El dia 23 cal votar, justament, perquè veiem on anem, percebem el cataclisme, i no n’hi ha prou amb queixar-se o fer una piulada abrandada. Tenim a la solució a les nostres mans, tenim el remei per a la malaltia. Transcendeix els matisos ideològics perquè el que ens podria venir a sobre seria, per més pompós que soni, la fi del món. O com a mínim d’aquest món imperfecte, però compartit i empàtic, que intentem construir-nos entre totes i tots.

Subscriu-te per seguir llegint