I ara què? Parlant climàticament

Aquesta és la pregunta que en el marc de les diferents ones de calor succeïdes en paral·lel a la recent campanya electoral i a les negociacions en curs per fer Govern, podríem fer als partits que volen liderar o conformar el pròxim Govern espanyol. Inclosos els partits amb els quals s’haurà de comptar per fer-ho possible, sobre tot si qui lidera el Govern és el PSOE. És evident i no fa falta ser analista per copsar que l’emergència climàtica en el fet concret, no com arma llancívola, ha estat absent dels debats i dels programes electorals. Que aquesta absència hagi estat substituïda per atacs al negacionisme climàtic no és una bona notícia, recorda el Contra Franco vivíamos mejor i de fet n’hem tingut una bona dosi a la passada campanya electoral amb «que ve el llop», el vot de la por i a l’extrema dreta.

Si bé és cert que alguns partits com el PSOE i alguns del moviment Sumar alguna cosa han dit al respecte, no han anat més enllà d’enunciats i intencions i en posar molt l’accent (massa) amb el negacionisme climàtic de VOX i de retruc amb el relativisme del PP. Però i «nosaltres», què proposem?

Doncs en l’àmbit de carrer, així no arriba el compromís amb el clima. Ni amb l’electorat. Per cert, comença a cansar tanta insistència a atribuir l’abstenció a l’independentisme, com si no existís l’abstencionisme d’esquerres o l’abstencionisme climàtic. Per altra banda, s’hauran salvat els mobles, per part del PSOE i les esquerres, però això no dona gaires garanties que, en cas de fer un nou Govern de coalició, es prenguin mesures valentes des del minut 1 de la legislatura, per tal que la «declaració» d’emergència climàtica aprovada ja fa quatre anys, tinguin un rang jurídic superior, tant en l’arquitectura legislativa espanyola, com en l’àmbit ministerial o de Presidència. Per dir-ho d’una altra manera, hi hauria d’haver un gabinet de crisi climàtica o d’acció climàtica de caràcter permanent, per tal que la població capti que realment va de debò i no de broma (fent greenwashing –rentats de verd– i fent constant postureig sostenible).

S’està acabant el temps del greenwashing, de la sostenibilitat i del retardisme (i dels pins de colors a la solapa), puix que és això el que està provocant aquest progressiu escepticisme, desafecció, incredulitat, etc. que està generant a parts iguals abstenció i menfotisme ambiental, creixent indignació radical, encara molt marginal, i creixent negacionisme climàtic, fruit del curtcircuit dels que no creuen amb una evidència científica més que contrastada.

No ens podem permetre sentir pel carrer: «guanyi qui guanyi, aquestes calorades no ens les traurà ningú». Que és tant com dir que tots els polítics són iguals.

No s’ho poden permetre els que han salvat els mobles, perquè la pròxima vegada ja no hi haurà mobles a salvar. La baraka s’acaba. Calen compromisos amb l’electorat, si cal davant notari. El més important, el compromís concret dels partits que formin Govern, per exemple, de reduir un 10% les emissions de gasos efecte hivernacle en la legislatura vinent, ja que en aquesta han augmentat. Res d’esperar al 2030 i més quan estem ja a Catalunya superant els Acords de París, pel 2050.

Qui diu un 10%, diu un 5%, però escrit negre sobre blanc i signat per tots els partits. Això implica també una «patata calenta» (segons alguns una innovació tecnològica de primer ordre), com és posar sota control normatiu ferri i segons com, prohibida, la IA (és curiós com tampoc ha entrat en el debat ni els programes electorals, aquest nou problema de gran abast, com si es tractés de regular la tinença de tres cadires o un frigorífic –una minúcia en la qual els nostres polítics no saben, no entren–. Però més enllà de per les raons ètiques que puguin portar a qüestionar el transhumanisme o per raons d’ocupació, per la quantitat de llocs de treball que pot destruir, per una raó que sembla no interessa es conegui gaire i és que la utilització de la IA provoca de 10 a 15 vegades més emissions que una tecnologia «actual». Que no estem en emergència climàtica?

En qualsevol cas, un altre compromís que han de fer els partits que formin Govern és el d’endegar una campanya de pedagogia climàtica (dic pedagogia, no publicitat institucional), involucrant a totes les administracions de forma coordinada i amb el suport del màxim d’organitzacions ambientalistes, sindicats i consumidors, que tinguin com a prioritat l’emergència climàtica (i no altres consideracions «locals» en línia amb els NIMBY). Això és una assignatura pendent que s’arrossega des de fa molts anys, que ha estat substituïda per iniciatives voluntaristes i disperses, a escala local, però no amb l’entitat, volum, audiència i penetració (i sedimentació) que tindria una campanya nacional, amb cobertura per terra, mar i aire com ho va tenir l’emergència sanitària.

L’actual menfotisme ambiental que es dona especialment a les noves generacions, per més flors que se’ls tira, quan el que estan copsant és el «no future», ve donat per aquesta absència, que en el cas de Catalunya és clamorosa, quan estem a la cua d’energies renovables i líders amb escalfament, amb una Mar Mediterrània desbocada també amb ones de calor marines úniques a escala mundial.

Finalment, cal fer un sever control, alerta, denuncia i prohibició, com es va fer amb els negacionistes de la pandèmia, a totes aquelles webs, blogs, xarxes socials, TV, etc. que fomentin el negacionisme climàtic. No pot ser aquesta diferència de criteri, de tolerància, etc. i després fer escarafalls sobre el negacionisme climàtic.

Subscriu-te per seguir llegint