Esborrar-ho tot

Messi, Isidre Fainé, Ferran Adrià o Rosalía tenen en comú que no venen d’una tradició familiar en el seu ofici. No hi ha futbolistes a la família de Leo Messi. No hi ha banquers a la família del president de la Fundació La Caixa. No hi ha cuiners ni molt menys de les seves característiques a la família de Ferran Adrià, llevat de l’Albert, que ha seguit la seva estela. Si Rosalía hagués estat de Jerez de la Frontera, en lloc de ser d’aquí, no hauria pogut desenvolupar el seu art. Les tradicions maten el geni. Asseguren l’artesania però maten el geni creador. El geni ha de passar gana, i no em refereixo a la física, que no cal, sinó a moral, a l’espiritual. Ha de buscar Déu en tot el que fa i sense tenir la sensació que ja el seu pare o el seu tiet van trobar-lo abans. El geni no pot donar res per descomptat i ha de crear colpejant les portalades de la fosca. Evidentment que Ferran Adrià té referents, i que El Bulli sempre va ser un joc entre la truita de la nostra àvia i la truita deconstruïda, entre el tall de gelat de nata i el tall de parmesà.

Evidentment que Rosalía és una música culta que té coneixements profunds de flamenc i que això es nota i molt les seves prodigioses cançons. Però si hagués tingut una família de músics flamencs l’haurien educada i condicionada perquè ho fes com ells, perquè ho fes com sempre: és a dir l’haurien condemnat a ser una bona artesana, o fins i tot una virtuosa, però mai no hagués arribat a la genialitat creativa, innovadora, diferent, al poder que aquesta noia té, que la fa única al món i que només pot néixer de la llibertat absoluta de no tenir cap tradició, de no haver de carregar amb el pes feixuc i esterilitzant del que és costum. El president Fainé, com he explicat algunes vegades, havia d’estudiar de nit perquè durant el dia havia de treballar per portar diners a casa, i amb el seu primer sou com a bancari, va ensenyar a llegir i escriure els seus pares. Per tant, tampoc no ve d’una gran família amb grans projectes per a ell que no fossin estimar-lo i educar-lo. El seu pare no li va deixar en herència un càrrec en un dels bancs més importants del món. Des d’aquesta manca de tradició familiar, des d’aquesta sensació que el que ell no fos capaç de fer, senzillament no passaria a la seva vida, des d’aquesta solitud angoixant, fosca, i intentant trobar la llum i trobar Déu en cada cosa que feia, ha pogut arribar on és ara.

Aquesta és la Catalunya brillant, aquesta és la Catalunya que il·lumina del món amb el seu art i amb les seves capacitats indestructibles. Aquesta Catalunya que no ve de cap tradició, aquesta Catalunya desarrelada i que no té res, però que desplega unes ales immenses per sobrevolar-ho tot. Aquesta Catalunya lliure que no ha de perdre el temps discutint prejudicis ni havent-s’hi d’enfrontar. És la Catalunya més letal, més internacional, I no és una exclusivitat d’aquesta terra. Passa igualment amb els artistes dels altres llocs. Només aquells que la seva identitat no està basada en el seu sentiment de pertinença sinó en la brutalitat del seu talent poden sortir del cercle.

Ferran Adrià hagués pogut continuar la tradició de la cuina catalana o de la cuina francesa. Hauria estat igualment el millor cuiner del món però ens hauríem perdut el seu geni. La seva cuina és coneguda com la cuina de la llibertat. Aquesta llibertat la va exercir en els plats i en moltes maneres de plantejar com El Bulli havia de ser. Però abans de poder-la concretar, abans de poder-la escenificar havia de poder sentir-la, havia d’estar realment deslliurat dels lligams que el retenien a la terrestritat. Si els seus pares o els seus avis haguessin tingut un restaurant, tot li hauria resultat molt més difícil que no pas anar a cuinar a la Marina mentre va fer la mili.

L’exaltació de la tradició és pròpia de persones insegures, és pròpia de persones que tenen por de la llibertat, sobretot de la seva pròpia llibertat, i que apel·len al que els altres han fet perquè pensen que el que al capdavall el que ells facin no serà gaire important i volen justificar-ho pel context. Els veritables poemes són incendis i hem d’escriure en una llengua que no sigui la materna. La tradició s’ha de conèixer com un fet cultural extern, i només per fer-la miques amb molt més talent; però si la tens ficada dins com una essència estàs condemnat a morir amb ella, si no ets capaç de fer l’esforç titànic d’escindir-te’n.

Ferran Adrià no va repetir mai cap plat i cada any n’hi havia 100 de nous. Ningú no pot preveure com serà el pròxim disc que Rosalía publicarà i si repassem els seus treballs anteriors tots ens han sorprès, i abans d’escoltar-los no hauríem pogut imaginar que aquell seria el resultat. Encara avui quan Isidre Fainé decideix una operació, guanya d’una manera que fins i tot els que hi perden s’ho prenen com una lliçó d’estil.

Abans d’escriure cal esborrar-ho tot.

Subscriu-te per seguir llegint