Tramuntana

Quan el divendres 4 d’agost a la tarda tot just m’organitzava per quedar amb un altra persona i sortir plegats en cotxe des de Palafrugell cap a Llançà, on soparíem una colla d’amics, la ràdio informava d’un foc que pràcticament acabava de localitzar-se entre Portbou i Colera. Era a les beceroles però preocupava perquè la tramuntana bufava fort i la previsió era que continuaria essent així tot el cap de setmana. Des del port de Llançà, encara de dia, es veien poderoses columnes de fum. Després de sopar l’espectacle era terrible i les llengües de foc s’alçaven desafiants. Els mossos tallaven, passat Grifeu, tota mena de trànsit a partir del punt on hi ha el turó amb el cartell de benvinguda a Colera, un mirador on hi podíem accedir els periodistes. Si pujaves a una pedra per tenir mig metre més d’alçada i visió la tramuntana et feia perdre immediatament l’equilibri. Tots els elements en contra i la convicció entre el públic local, ràpidament confirmada pels bombers, que el foc era provocat.

Evidentment si en comptes d’anar a la tarda a Llança hi hagués anat directament a sopar dues hores més tard, hauria cancel·lat el viatge per prudència i no molestar. I des de casa faria exactament el mateix que vaig fer aquella nit: seguir les incidències a través del Twitter d’en Ramon Iglesias que des de Portbou, el seu poble, ens anava traslladant les incidències més notables, de forma precisa i traslladant l’estat d’ànim dels habitants de Colera i Portbou enclotats entre el mar i la muntanya. En Ramon és una persona important del periodisme escrit i radiofònic gironí i català. Ho saben els lectors del diari. I li tinc molta simpatia des que un dia, gairebé adolescent, va entrar decidit a la redacció un noi de Portbou per fer de corresponsal a territoris empordanesos i ja no es va moure de l’ofici.

Impressionat pel que explicava, el que jo mateix havia vist i les imatges televisives de la geografia agredida pel foc, vaig decidir dues coses. La primera era llegir el seu llibre Cròniques des del centre de l’univers, amb el subtítol «Perseguint fantasmes a Portbou». La seva divisió en capítols va fer que, quan es va publicar, el llegís malament. Com si fos un recull d’articles. Els anava llegint a poc a poc. Però ara l’he rellegit sencer, d’una tirada, mentre anava en tren de Girona a Madrid. La casualitat va fer que a l’andana em trobés amb el propi Ramon qui, amb en Jaume Serra, pujaven, com fan habitualment a Barcelona (i al vespre baixen a Girona, que és l’ordre natural de les coses: pujar i després baixar, i no a l’inrevés). Uns minuts després encetava la lectura del llibre.

No sé si lamentar que fa un parell d’anys, quan es va editar, jo no l’hagués sabut llegir o bé alegrar-me que ara ho hagi fet d’una manera tan joiosa. És un text que gaudeix d’una virtut que jo en diria l’art de la destil·lació literària. Un conjunt d’històries: pròpies, escoltades, observades, sospitades, etc. d’un poble diferent. Destil·lar vol dir treure’n el suc just, ni més ni menys, per fer-les apassionants, atractives pel que es suggereix, peces soltes d’un trencaclosques que encaixa i molt ben escrita. Tant em va agradar, i aquesta és la segona cosa, que el divendres d’aquella mateixa setmana, en arribar a Girona, vaig agafar el cotxe i me’n vaig anar a Portbou. Va ser un recorregut breu i prudent, una redescoberta d’una vila on no hi havia estat feia dècades. Suficient per intentar identificar racons o rostres que poguessin ser els protagonistes d’algunes de les cròniques d’en Ramon. Tant que no li vaig dir a ell que hi anava per improvisar i respecte cap a l’autor.

Portbou té un territori urbà limitat, petit i dos fets que li marquen la identitat. D’una banda la macroestació del tren, fruit d’altres temps i diferents necessitats ferroviàries, de duanes i fronteres. Tot això ha saltat pels aires. Els quatre mil habitants de fa una dècades ara en són mil. L’altra és el mar i la tramuntana que han condicionat la formació d’una geografia singular que només pot ser estimada o odiada, no hi ha terme mitjà. La tramuntana, la gran protagonista. Des de fa uns anys hi ha notícies que diuen que cada any es redueixen els dies en els que bufa la tramuntana. No ho tinc clar. Els empordanesos saben que sovint hi ha tramuntanes generals, vents del nord que arriben a mig país. Però també les locals, que arriben per la Jonquera i surten per Sant Feliu camí del mar. I Portbou, desafiant el nord, assolint el títol de centre de l’univers.

Subscriu-te per seguir llegint