Bufen vents en contra de l’eòlica marina

Al mes d’abril de 2021, els promotors del Parc Eòlic Tramuntana al golf de Roses, els promotors juntament amb el director de l’Institut de Recerca en Energia de Catalunya (IREC), van declarar per inspiració divina (donat que els estudis ambientals no estaven ni començats) que l’impacte de la instal·lació industrial al mig del mar seria mínim, Després, tot cofois i de manera profètica, van anunciar amb entusiasme que les obres començarien l’any 2023 i que l’any 2026 podria entrar en funcionament.

Doncs bé, no estem massa lluny d’acabar l’any 2023 i no només no han començat les obres sinó que ni tan sols se sap qui serà l’escollit per construir el parc, beneït per uns POEM recorreguts davant del Tribunal Suprem. I per descomptat, el primer tràmit (que és el de disposar d’una avaluació positiva d’impacte ambiental) està en situació desconeguda.

Pot preguntar-se el motiu d’aquest abisme temporal entre el qual s’anunciava fa uns anys i la realitat actual. Jo ho he fet i he arribat a la conclusió que bufen mals vents per l’eòlica marina flotant al nostre país, almenys per les raons que a continuació comento…

En primer lloc, hi ha un fre econòmic. Aquestes inversions no es fan amb fons propis sinó que depenen de finançament extern per part de les empreses promotores. Els diners s’ha encarit en el darrer any i segur els plans de negoci s’hauran de modificar. A més, el retard ha provocat que s’hagi arribat tard als fons Next Generation. En aquest marc, no és d’estranyar que en Galán, d’Iberdrola (un dels que opta al parc del golf de Roses) cancel·les un contracte per a vendre electricitat des d’un parc eòlic a construir en la costa de Massachusetts i pagar 50 milions de dòlars com a indemnització.

No és l’únic exemple. A hores d’ara tot el món, coneix la síndrome «Orsted», el desenvolupador més gran de parcs eòlics offshore del món, sumit en una greu crisi i que ha anunciat pèrdues de fins a 2.300 milions de dòlars en els seus projectes eòlics marins als Estats Units, a causa de problemes en la cadena de subministrament, pujada dels tipus d’interès i falta de nous incentius fiscals.

És a dir, això de l’eòlica marina és sobretot un negoci, per molt que ho venguin com la solució al canvi climàtic, aconseguir un alt percentatge de renovables a la província de Girona o protegir la pesca i la biodiversitat. I quan el negoci trontolla, l’únic argument de retirada és reconèixer que es poden perdre diners i els diners són porucs, molt. Llavors tots els altres arguments ja no serveixen. Capitalisme implacable. Algú pensava res diferent?

Un altre factor determinant a Espanya és que l’administració encarregada de l’assumpte (l’anomenat Miteco) ha fet les coses lentes i no massa bé. Molt lentes fins al punt que a hores d’ara encara no es disposa del marc legal per a realitzar les subhastes i adjudicar la capacitat de construir el parc a un promotor concret. I sembla que no prou bé quan el Tribunal Suprem ha admès a tràmit un recurs presentat, entre altres per «Stop al Macroparc Eòlic Marí», el que vol dir que els POEM potencialment poden ser impugnats per defectes de fons i/o de forma. Aquesta inseguretat jurídica no ajuda gens a trobar inversors i la realitat és que al conjunt de l’estat les iniciatives s’han paralitzat. En canvi, a Portugal les coses estan molt més clares i almenys es disposa d’un full de ruta.

Un tercer factor és que prestigiosos organismes internacionals comencen a dir la seva. Per exemple, el Tribunal de Comptes Europeu adverteix en un recent informe que: «l’energia eòlica marina pot causar greus danys mediambientals» i també que «l’ordenació de l’espai marítim ha facilitat l’assignació de l’espai marítim, però no ha resolt els conflictes derivats de la seva explotació. Les repercussions socioeconòmiques del desenvolupament de les renovables marines no s’han estudiat amb suficient profunditat, i encara s’han de reconèixer nombrosos aspectes mediambientals». És a dir, els mateixos arguments que es fa servir des del territori i també molts científics: els danys a l’ecosistema són un risc i que cal actuar el principi de precaució fins que no es disposi de més coneixement.

Mentrestant aquí a casa, el lobby energètic, ja que no avança en la construcció del parc, treballa en la destrucció dels opositors. I ho fa mitjançant un estrambòtic col·lectiu (que anuncia renovació i que en realitat vol submissió als mega-projectes) intentant posar en dubte un estudi realitzat per un grup multidisciplinari d’experts de la Universitat de Girona (UdG), l’Institut de Ciències de la Mar (ICM-CSIC), la Universitat de Barcelona (UB), la Universitat Internacional de La Rioja (UNIR) i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). És tot molt lamentable que a manca d’arguments científics a favor del parc es facin servir els atacs a científics reconeguts que estan treballant el tema.

Qui hi ha al darrere de tot aquest muntatge? Ho deixo pel pròxim article.

Subscriu-te per seguir llegint