Salut mental i joves

Aquesta setmana s’ha commemorat el Dia Internacional de la Salut Mental. La malaltia mental que tots podem passar al llarg de la nostra vida és un tabú del que costa parlar-ne. A ningú no li fa res explicar que passa una grip, que l’han d’operar de cataractes o que necessita injectar-se insulina, en canvi, costa de reconèixer que s’està passant una depressió (quan parlem de depressió, per ser rigorosos, ens referim a una malaltia diagnosticada per un facultatiu, no pas un estat transitori de pessimisme). Els quadres de malalties mentals, alguns d’ells molt severs, espanten i s’amaguen i cal fer un esforç d’educació per a assumir que no es cap vergonya emmalaltir.

Haureu sentit o llegit que s’han encès totes les alarmes després de constatar que tenim una bona part de la gent jove amb malalties mentals. El sistema sanitari públic disposa de psiquiatres que poden atendre casos severs, però hi ha molta gent que en faria prou amb l’atenció d’un psicòleg però, en la major part dels casos, el seu servei no forma part del sistema públic i molta gent no s’ho pot permetre.

I no hem de minimitzar la situació dels joves ni treure-li importància. El llarg tancament de la pandèmia, en una edat en el que convé és sortir i relacionar-se ha causat estralls. I, a sobre, viuen en una societat angoixada pel repte del canvi climàtic i estan constantment bombardejats per a imatges de violència i pornografia amb continguts que poc tenen a veure amb les relacions de sexe afectuós i festiu. Molts d’ells viuen, a més, en entorns familiars en els que costa posar el plat a taula i pagar el lloguer, tot i que els pares treballin. Podeu dir que la humanitat sempre ha tingut reptes i tragèdies i que cal coratge per a mirar endavant per a afrontar els problemes. Però, és que molts, en porten un feix. Els adults no ajudem simplificant el tema dient que tenen una vida per davant i que ja se’n sortiran. És cert que molts no han estat educats en la cultura de l’esforç i tenen mala relació amb la frustració, mentre la publicitat ens inunda de paradisos i andròmines que se suposa que ens donaran felicitat. És cert que alguns cops podem acceptar allò de «Més Plató i menys Prozac», però les alarmes s’han encès i les administracions han de posar-se les piles per plantar cara a la situació. Aquest si que és un problema real en el que els polítics s’han de bolcar. Urgeix! Fins d’avui en vuit, si no hi ha res nou.

Subscriu-te per seguir llegint