Com afrontar l’afartament climàtic

Òbviament em refereixo al cansament, embafament, avorriment, pessimisme i derrotisme que provoquen les constants informacions, sovint catastrofistes, que els mitjans de comunicació (i algun científic beneït per TV3), ens brinden constantment sobre el canvi climàtic, emergència climàtica, desastres, etc. sense que simultàniament ens brindin informació positiva al mateix nivell.

Vagi d’entrada dir, una vegada més, que tanta informació negativa, sense que simultàniament no se’ns doni a conèixer el que s’està fent (per poc que sigui, es fan coses, és més, de bones pràctiques i exemples, n’hi ha arreu), el que s’hauria d’estar fent ja (atesos els compromisos, directives, normes o resolucions vinculants o no, a nivell europeu, espanyol i català), el que hauríem d’estar reclamant més enllà d’aquest «dret positiu», amb reivindicacions de sentit comú pròpies dels drets humans, encara que no estiguin formulades encara, i finalment, i molt important, que se’ns estigui motivant, acompanyant i facilitant canals per una més gran i efectiva participació ciutadana en afers ambientals, energètics i climàtics. Si tot això no es dona, el que s’aconsegueix és la desmobilització i distanciament de tot el que tingui a veure amb medi ambient: pedagogia ambiental, energètica i climàtica, acció climàtica, consum crític, residus, reduir petjada humana,... Més encara, alimenta el creixent percentatge de població, que sense ser negacionista, ha decidit no escoltar més els cants de sirena d’uns (el bla, bla, bla i el rentat de verd) i les queixes i reivindicacions d’altres, que veuen minoritàries i utòpiques. Atenció a la zona de confort a la que se’ns convida amb el medi natural per tapar un insalubre medi ambient humà i urbà, amplificada a més pels conservacionistes de posat i de postal (i els lobbys de TV3).

Hi ha qui atribueix l’afartament a la sobreabundància d’informació amb la que vivim. Potser sigui una explicació, però també cal contemplar altres raons, com la de provocar l’embafament perquè ens retirem del compromís, la reivindicació i sobre tot la mobilització. O simplement la participació a la nostra comunitat de veïns, no cal arribar a activista de Greenpeace, ni a militant d’Ecologistes en Acció o d’Extinció o Rebel·lió. O a l’associació de veïns o consumidors més propera. O a participar col·lectivament amb alguna campanya de recollida de signatures per crear o demanar una comunitat energètica local. O sortir de la gran empresa elèctrica i passar-se a una Cooperativa (Som Energia o la que sigui). O sortir d’un gran banc i passar-se a la Caixa d’Enginyers. O a proposar a la família, coneguts o veïns compartir el cotxe més sovint, agafar més el transport públic (i participar en alguna campanya per demanar més transport públic, evidentment). O a demanar col·lectivament al nostre ajuntament i teixit associatiu que es participi en el 20% del capital que ara se’ns brinda per afegir-nos a la instal·lació de parcs solars o eòlics. Podria seguir amb més exemples. Tot, abans d’optar per la queixa reactiva, el derrotisme, tirar tinta sobre la irresponsabilitat dels altres, apuntar-se al «no al costat de casa meva» o, legítimament, acusar d’inacció o gesticulació a l’Administració de torn.

Fa poc, en una jornada sobre energies renovables es parlava que el descomunal endarreriment que portem és producte d’una manca de pedagogia, de que hi ha molta desinformació (més perillosa, encara), de que si la Generalitat no dona exemple o no lidera, malament, i també que els bons exemples semblaria que enlloc de divulgar-los i potenciar-los se’ls condiciona, dilata, reglamenta, avalua, retalla o... silencia, no sigui que... provoquin contagi?, manca de capacitat de resposta, per incompetència, negligència o mediocritat dels nuclis dirigents institucionals?, personal lobbista d’alguna multinacional interessada en que no es tirin endavant segons quin tipus d’iniciatives?, por a segons quin tipus de moviments «ecologistes» que en realitat són dissidència controlada?. Bé, de variables n’hi ha moltes, però d’exemples positius més, ens sorprendrien, tot i que no surtin per TV3 o altres mitjans i quedin marginals, quan o be són pioners, o han tingut premis o són més coneguts a l’estranger que aquí o han fet i segueixen fent una feina callada i efectiva sense gaire gesticulació, però que van creixent (per exemple, les dues xarxes d’economia social i cooperativa, i la Comissió d’Energia de la PIMEC.)

En qualsevol cas, davant del catastrofisme, sempre sang freda i recordar la màxima «pessimisme de la intel·ligència, optimisme de la voluntat». I enlloc de tancar-nos sobre nosaltres mateixos, i buscar legitimar-nos amb altres que també estan farts i desconnectats, busquem als que sí fan coses (i no en contra –és més fàcil–) algunes molt necessàries. Siguem proactius.

Tenim entitats i plataformes poc conegudes o que s’han consolidat sense favor dels mitjans i que finalment ara són reconegudes, com l’Associació per a la Promoció del Transport Públic, l’entitat que més està fent fa anys per la divulgació, dinamització, promoció del ferrocarril i el transport públic en general, la Plataforma per la Qualitat de l’Aire la que més està treballant per vetllar, vigilar i reclamar millors estàndards de qualitat ambiental. El projecte rebutjat per la Generalitat, de l’associació Viure del Cel, per instal·lar dos molins de vent, dos només!!, a la serra de Collserola de Barcelona i que els promotors no aconsegueixen tirar endavant perquè l’estricta normativa de parcs naturals ho impedeix, tot i que hi ha una excepció sobre parcs fotovoltaics, que fent una interpretació generosa, podria ser la porta per fer-los i fer pedagogia per tot el Barcelonès i més enllà!. Sobre l’Assemblea Ciutadana pel Clima impulsada per la Generalitat amb 100 persones triades a l’atzar, en parlarem un altre dia, doncs dona per molt.

Subscriu-te per seguir llegint