Whisky, jazz i Palafrugell

La música de jazz sempre ha estat protagonista a Palafrugell. Havaneres i jazz han sabut conviure entre les principals inclinacions musicals dels habitants de la vila i de les seves platges. «La Guitarra», el bar-club fundat per Jimmy Rena i la seva esposa Mano fa 60 anys a una antiga casa de pescadors a la platja del Canadell de Calella, es va convertir en un dels grans racons icònics de la vida nocturna de la Costa Brava als anys seixanta i setanta. Després de vint anys es va traslladar a la seva actual ubicació a la carretera vella de Calella on continua oferint als afeccionats grans moments de jazz. Molts tenim records d’aquelles vetllades amb Jimmy Rena i els germans Gili de la mítica Locomotora Negra.

Una altra pota important d’aquesta afecció és el Festival de jazz de la Costa Brava de Palafrugell. El festival està en l’origen del conegut festival de Cap Roig als jardins i castell del mateix nom que amb els anys va quedar integrat en el festival que començaria a organitzar al mateix indret la Caixa de Girona mantenint per un temps algunes actuacions de jazz. Ja fa anys el va recuperar l’ajuntament com a esdeveniment independent i se celebra al voltant del 12 octubre que en moltes ocasions coincideix amb un pont festiu. El fet que és que el jazz es viu i veu físicament al carrer amb actuacions gratuïtes així com altres concerts i esdeveniments.

Aquest any em va sorprendre l’exhibició al Cinema Garbí, extraordinari en programar totes les estrenes amb pocs dies de diferència respecte a les grans ciutats, dins del festival de jazz, de la pel·lícula Un vaso de whisky del director Julio Coll amb Arturo Fernández, Rossana Podestá i Carlos Larrañaga de protagonistes principals. És una pel·lícula de 1958 amb tots els ingredients del gènere negre: la nit, la boxa, els barris de mala nota, traïcions, delinqüents i policies, amor i sexe òbviament instituït, l’alcohol, etc, i on la música de jazz és fonamental amb el grup del músic i prolífic compositor Josep Solà, amb qui vaig coincidir alguns mesos a Televisió Espanyola. També ho és, protagonista, la Costa Brava, ja que a més dels carrers de Barcelona es va rodar a les ruïnes i platges d’Empúries, a L’Escala i sobretot el mític hotel Empúries que hi té un paper com escenari d’alguns moments especials.

La nit que es va projectar la pel·lícula a Palafrugell, no hi podia anar. No he escrit aquest article fins que a la darrera setmana vaig poder trobar i veure-la a plataforma FlixOlé que costa poc més de tres euros al mes. Evidentment, ho vaig fer prenent un vas de whisky i fumant un cigar havà que fumejava prou per a recrear imaginàriament els cabarets que apareixen al film. En tenia un record llunyà. L’havia vist en un vídeo que em va fer arribar el mateix director, Julio Coll, a qui vaig conèixer als meus primers anys madrilenys. Fou ell qui em va dir que havia nascut a Camprodon, d’on era la seva família malgrat que sempre va viure a Barcelona i després, de gran, s’establiria a Madrid on va ser director de moltes produccions de TVE. Però Julio, o Juli Coll, quan va fer la pel·lícula de la qual parlem amb un pressupost molt modest, era considerat una important esperança del cinema espanyol. Posteriorment, les coses no van anar com ell esperava pel que fa a les pel·lícules que va tenir ocasió de dirigir. En tot cas el seu cinema sempre va ser honest i arriscat. Com a molts integrants o almenys situats al voltant de l’Escola de Barcelona les dificultats per donar-se a conèixer foren nombroses.

Julio Coll era una persona molt propera al músic Xavier Montsalvatge, un altre gironí nascut a la capital de les nostres comarques i un dels músics més destacats del país del darrer segle. Suposo que s’havien conegut de joves al setmanari Destino on feien en cada cas crítiques de cinema i musicals. En Montsalvatge va arribar a ser, a més, director d’aquesta publicació. Quan jo era director d’aquest diari em va convidar al festival de música de Cadaqués i vaig tenir ocasió de tractar-lo en altres ocasions. Capaç de diferents registres musicals sempre de qualitat va escriure gran part de la banda sonora d’Un vaso de whisky. Dit això, la pel·lícula ja té més de sis dècades i per uns els ha aguantat millor, per altres pitjor. Visionar-la és un homenatge al cinema negre, al jazz i als que aixecaren l’audiovisual del nostre país, rodant a casa nostra. Per tant, la gaudiran.

Subscriu-te per seguir llegint