Scarlett O’Sánchez

Amb independència de qüestions ideològiques fa molt temps que penso que Pedro Sánchez és un personatge literari. Les escletxes amb les que ha pogut arribar, retornar o mantenir-se al poder em semblen impossibles d’acceptar com a versemblants per un espectador si fos una ficció. El títol de l’article no té cap voluntat despectiva, al contrari, vull destacar la seva condició de personatge que sap sobreviure en situacions adverses. Ara que ha aconseguit novament la investidura, fet que es considerava una quimera després de les eleccions municipals del maig, s’entén la jugada de dissoldre les Corts. Va llegir la situació: si llavors havia perdut, podria guanyar unes generals provocant un moviment pendular ràpid.

Em permetran alguns apunts sobre Pedro Sánchez viscuts personalment. Ja essent president, després de la moció de censura contra Rajoy, va escriure un llibre que es titulava Manual de resistencia. El títol ho diu tot i es poden estalviar llegir la resta. Al igual que Camilo José Cela que va fer d’«en España quien resiste, gana» el seu lema vital. Vaig sentir parlar de Pedro Sánchez per primer cop quan els periodistes parlamentaris li donaren al 2010 el premi de «diputat revelació». La posterior desfeta electoral socialista del 2011 el privaria de l’escó que va recuperar arran d’una baixa. La sort és que fou mesos abans que Alfredo Pérez Rubalcaba, davant d’un desastre a les eleccions europees, dimitís com a líder socialista. Sense temps de que la presidenta andalusa Susana Díaz pogués substituir-lo, Sánchez guanyava les primàries a Eduardo Madina perquè l’aparell va considerar que Sánchez era ideològicament incolor, insípid i controlable.

La nit de Santa Teresa de 2014, com cada any, es concedia el Premi Planeta. Jo estava xerrant amb un grup de presentadors televisius d’Atresmedia quan va arribar al redol el flamant secretari general socialista. Simpatia desbordant. Amb un presentador va xocar la mà com fan al bàsquet, tot quedant perquè l’entrevistés al seu programa: «!Oye!, pero hacemos algo distinto eh, algo enrollado». Déu-n’hi-do, vaig pensar. Dies després el veia al pont aeri: saludava a tothom que el mirava, es feia fotos, en fi com si fos un actor d’una sèrie. Aquelles setmanes, tardor del 2014, quan les enquestes ja anunciaven una caòtica fragmentació del mapa polític espanyol entre PP, PSOE, Podem, Ciutadans i nacionalistes vaig escriure aquí mateix: «Hi ha qui pensa que és el masover de Susana Díaz, peró el cert és que amb el mapa electoral espanyol que s’apunta s’obren totes les possibilitats, incloent que aquest senyor acabi essent president del govern, no sabem ben bé amb quina correlació parlamentària».

Que aquest home llegia les oportunitats i les aprofitava a fons ho vaig comprovar quan al gener de 2015 l’entrevistava a Madrid en Jordi Basté per Rac1. Hi érem també l’Enric Juliana, en Tian Riba i jo mateix. No era un bon dia per Pedro Sánchez. El fet és que mai més el programa líder de la ràdio a Catalunya l’ha entrevistat. Aquell dia alguns comentaristes polítics narraven que sectors del PSOE n’havien tingut prou per veure que aquell noi anava per lliure i Susana Díaz estudiava presentar-se a les primàries per ser la cap de llista socialista i que ell es quedés com a secretari general del partit. «Pedro el breve» es llegia a la premsa. Però el calendari electoral fixat per Rajoy el va afavorir. Aquell dia es va produir una anècdota. En acabar l’entrevista Pedro Sànchez em donava la mà per acomiadar-se mentre em deia: «sepas que te leo, te leo mucho». Algun dels presents em va mirar com dient-me que igual s’havia confós. Jo em vaig quedar amb la il·lusió que llegeix el Diari de Girona.

Van haver-hi eleccions, la situació parlamentària es va bloquejar, es repetiren els comicis i Sánchez va plantejar la possibilitat de pactar amb Podem i els nacionalistes per estalviar unes terceres eleccions. L’aparell institucional volia abstenir-se i que governés Rajoy. En un comitè federal el varen forçar a dimitir de mala manera. Aquell dissabte a la tarda jo era a Madrid i em vaig acostar, tot passejant, al carrer Ferraz. Molts militants de base, a la porta, indignats l’aplaudien . La reacció posterior de Sánchez, que va llegir molt bé el que passava dins del PSOE, va agafar en roba interior a molta dirigència i va acabar guanyant les primàries a Susana Díaz. Aquell dia vaig tenir una visió cinematogràfica. Era Vivien Leigh, Scarlett O’Hara a Allò que el vent s’endugué a la dramàtica escena en que, ara ja Scarlett O’Sánchez, proclamava «Poso a Déu per testimoni que no podran abatre’m. Sobreviuré, i quan tot hagi passat, mai tornaré a passar gana, ni jo ni cap dels meus!». I així estem.

Subscriu-te per seguir llegint