La cançó de l’enfadós

Això de l’amnistia cada vegada se sembla més a la cançó de l’enfadós. Són moltes les persones que ja n’estan cansades i més quan es veu clarament que la negativa de Junts només obeïa al desig personal de Carles Puigdemont. És la defensa d’un interès propi en detriment d’una corrua de persones encausades per la seva participació en el procés.

L’amnistia ha estat en el centre del debat al llarg d’aquests mesos. Era una de les condicions dels independentistes catalans per tal de votar la investidura de Pedro Sánchez. I ves per on els de Junts ho votaren en contra al costat del PP i Vox.

No hi ha dubte que els extrems es retroalimenten. I al llarg de diferents legislatures l’enfrontament entre els conservadors espanyols i els independentistes donà rèdit als dos espais electorals. Les posicions moderades travessaren anys de dificultats. Els radicalismes s’imposaven, però tard o d’hora havia d’arribar el seny. Avui el PP és a l’oposició, practicant una demagògia barata, mentre Junts es troba immers en una greu crisi d’identitat, malgrat aquests set escons que els han permès tornar al protagonisme polític.

Per la seva banda, ERC ha optat pel pragmatisme, tot intentant arribar a acords amb el PSOE i continuar governant la Generalitat. I aquest posicionament no agrada als seus exsocis.

Però ja se sap, Junts intenta enredar al màxim la troca i al final s’està perdent en un carreró sense massa sortida. Si el PSOE no reconsidera el seu posicionament, Puigdemont i el seu advocat xilè hauran de canviar de rumb i vendre davant dels seus una nova estratègia d’una manera creativa, per dir-ho d’una manera dolça.

Gonzalo Boye creu que l’actual text no dona les màximes garanties a la tornada del seu client, per la qual cosa avortà qualsevol intent de donar llum verda i així els centenars de persones que se’n beneficiarien en sortiren greument perjudicades. Només calia escoltar les paraules d’un home intel·ligent com l’exconseller Andreu Mas-Colell.

No van voler pensar que la negativa significava una greu derrota del conjunt de l’independentisme. En el fons, la pugna entre ERC i Junts cada vegada és més evident i ambdós volen aparèixer davant un sector de l’electorat com els més valents, els més agosarats... però el més covard viu a cos de rei a Waterloo.

El camí cap a l’amnistia no serà fàcil i menys quan alguns jutges continuen buscant els tres peus al gat. D’això n’és un expert García-Castellón que intenta barrejar el terrorisme en els episodis viscuts a Catalunya arran del procés. Ells al costat d’un PP desbocat i de la premsa de dretes madrilenya faran tot el possible perquè la llei descarrili i perquè Pedro Sánchez perdi els suports parlamentaris i es vegi abocat a la convocatòria electoral.

EL PSOE ho té complicat per molt que el president del govern s’esforci a cercar la normalitat a Catalunya. Els hooligans de Puigdemont a les Corts espanyoles són incapaços de mantenir una estratègia mínimament potable. La Nogueras –que només té el títol de llepacrestes d’en Puigdemont– ha dit pel dret i pel revés que l’estat espanyol els importa un rave. Això sí, ella cobra cada mes d’Espanya i no li sap gens de greu. Certament, amb el salari no s’hi juga. Però el seu darrer comportament indica que Catalunya els interessa ben poc quan no gaudeixen dels plaers del poder. Estan fent mal al país: no participen en la governabilitat de Catalunya encara que sigui des de l’oposició i insulten contínuament les institucions de l’estat. Aquest recorregut els portarà ben aviat allà on eren fa uns mesos: a la inacció o dit amb altres molts, a la marginalitat política.

Mentrestant, a Ourense, en plena campanya electoral gallega, Pedro Sánchez parlà dels 1.260 dies que té al davant, la qual cosa amb aquest panorama sembla una autèntica utopia.

Subscriu-te per seguir llegint