Parlant la gent, a vegades, s’entén

Sento molt la frase «la gent em cansa», que s’aplica als que només saben parlar d’ells mateixos, res més els interessa, incapaços de xerrar d’altres temes i no em refereixo a la Cultura i l’Art, simplement demanaria que fossin atents i educats, que pensin que molesten quan monologuen creient-se el melic del món i no volen saber res de l’alteritat. No deuen saber que sense els altres, no podríem ser nosaltres.

No sé si en té la culpa la covid-19 que ens va clausurar i silencià als xerraires i ara ho compensen garlant pels descosits, tampoc sé si una part de responsabilitat recau en els nous mitjans de comunicació escrits. La fatiga de ser sempre receptors, destinats a suportar tabarres alienes ha despertat la misantropia en alguns individus i la manifesten afirmant «No puc més, la gent em cansa».

Les persones que parlen sempre d’elles mateixes és perquè són uns egoistes desconsiderats o no saben clacar de res més. El que fa apelagós i fatigant el soliloqui és quan el tema recurrent preferit és el propi jo.

Vaig publicar un estudi sobre quants vocables pronuncien els homes i quants les dones en el transcurs del dia. La xifra és molt contrastada; la dona parla molt més; ho justificava pel temps que va haver d’estar callada i no se la permetia xerrar en públic si hi havia homes. L’enraonia els estava en deute i alguna dona, com alguns homes, és maimona, una pesada.

No sé si s’ha perdut l’hàbit de la bona conversa perquè es parla a través del Twitter i SMS. L’oració composta subordinada, fins la més fàcil, la de relatiu, no s’estila; la frase amb una oració subordinada encadenada a altres es fa feixuga; volen l’oració simple, la més fàcil, la del subjecte, verb i predicat. Fins el llenguatge periodístic ha de trobar una narrativa senzilla i planera.

Som les paraules. Les paraules ens delaten, ens revelen, ens comuniquen amb els altres i ens defineixen i diuen si som cultes, eixerits, sensibles, antipàtics, narcisistes, egoistes.

Un catedràtic de psicologia, el senyor Gomá, insistia que la prova més clara i evident per esbrinar com és la persona «rau en la seva riquesa lexical i en el contingut del missatge; els que fan descripcions lineals d’un fet, d’un viatge, limitant-se superficialment a les anècdotes sense aportar res substancial, ni cap valoració, ni interpretació, els hem d’evitar, perquè no s’aprèn mai res d’ells; si hom explica una història i la farceix de fets balders, és un plepa i un ximple».

En Josep Pla alguna vegada m’havia dit: «coneixeràs les persones per la conversa, per les paraules que usen i comprovaràs quins es mereixen ser escoltats i quins, no. Per dialogar amb un desconegut primerament has de donar informació, presentar-te de forma amable i educada i el receptor si no va atrafegat recíproca, per exemple, l’amo d’un restaurant es posa a xerrar quan ja té enllestida la feina, mentre feineja no està per romanços amb comensals ociosos». Un servidor he seguit sempre aquest consell, ho he aplicat com em va dir i m’ha sortit bé.

Aristòtil defineix l’home com un animal social per naturalesa, el que significa que l’home és un animal que parla, que enraona i mitjançant els mots es crea un espai comú amb altres i així es va formar el primer clan social, la prístina tribu.

La comunicació interhumana és l’acció conscient d’intercanviar missatges entre dues o més persones amb la intenció de transmetre informació o escoltar opinions diferents. Saber conversar és una necessitat, saber escoltar, un art. El mot art s’aplica a perícies humanes que per a finalitat tenen l’entreteniment i generant bellesa fan més còmoda l’existència

Conversar és l’intent de comunicar-nos per entendre’ns millor, és el plaer en la confidència, en el secret, de la declaració d’amor, de la trivial xerrada i en el desacord i en l’avinença. Ara bé, per ben conversar s’ha de saber escoltar.

Dialogar serveix per intercanviar idees entre un emissor i un receptor, que es van intercanviant els rols, però de res serveix si els dos conversadors no estan disposats a renunciar a cap opinió. Molts adults viuen presoners dels seus prejudicis i creuen que si la realitat no els dona la raó, és la realitat la que s’equivoca. Els joves d’ara ho saben tot, no han de ser ensenyats, van per la vida envalentits i creguts, orgullosos i omnipotents.

Abans, fer petar la xerrada era un entreteniment urbà plaent; a l’estiu molta gent treia cadires al carrer per parar la fresca i comunicar-se amb els veïns i els vianants. Molts homes els diumenges a la tarda es trobaven en el bar per garlar amistosament. La gent s’embrancava amb delicioses converses petites que giraven sobre la vida local quotidiana i també familiar, sobre l’estat del temps, diàlegs domèstics, alguna vegada un foraster s’introduïa i ens explicava com era la ciutat, el treball i els ocis, igual audiència aconseguia el vilatà que havia viatjat i ens contava les seves peripècies.

Havia participat en col·lectius d’opinió i m’ho passava bé; es van desfer quan uns tertulians es passaren a la política. Els mitjans virtuals han eliminat la conversa oral i l’han fet escrita a la pantalla de l’ordinador.

Jorge Luis Borges: «En la meva joventut ens reuníem a conversar sobre si l’home és o no immortal, sobre què és el temps, què la poesia i la metàfora. Parlàvem de temes no efímers que transcendien el moment. Ara, al quart d’hora d’haver succeït un fet ha de ser substituït per un altre de nou. S’adquireixen notícies no per la memòria, sinó per l’oblit».

Subscriu-te per seguir llegint