Una exposició que feia falta

Atès que he estat un dels darrers pintors seleccionats per la Fundació Valvi per mostrar obra a les seves sales, he pogut entrar a formar part de la plèiade d’artistes que exposen, des del 23 de gener fins al 2 de març, a la gran manifestació artística que la fundació ha organitzat a la Casa de Cultura, amb motiu de commemorar-se els seus primers vint anys de funcionament.

El fet que els darrers mesos de 2023 hagi exposat a les sales de la Valvi, m’ha permès viure en primera persona l’ambiciós projecte i veure la feinada que hi ha hagut en la preparació de la gran mostra, inspirada per la superdinàmica directora Maguí Noguer, que ha comptat en l’organització amb la important col·laboració de Germina Bastardas, adjunta a direcció i historiadora de l’art.

L’exposició presenta 130 obres de 122 artistes que formen part del fons d’art de la Fundació Valvi. El dia de la inauguració hi ha haver un devessall de gent, començant pel mecenes Joaquim Vidal, autèntica ànima del projecte, que té els seus inicis el 1996, amb la fundació Stadium. Hi havia també tots els artistes vius que participen en la mostra, acompanyats d’amics, gestors culturals i polítics que no es varen voler perdre la festa.

Entre els servidors públics, no n’hi va faltar cap dels grossos. Podríem parlar, entre altres, del president de la Diputació, del batlle Salellas i del sempre eufòric conseller d’universitats Quim Nadal que, als seus 76 anys, acabats d’estrenar, es manté en plena forma, aferrat al poder i sense tenir gens de ganes de plegar.

La mostra, que està tenint una molt bona acollida entre els gironins, tindrà una data important, aquest pròxim 27 de febrer quan es presentarà, a la seu de la fundació, el catàleg de l’exposició.

Un cop passat el dia de la inauguració, he tornat a la Casa de Cultura i he visitat detingudament la mostra que m’ha fet pensar que pot ser un tast de l’anhelat Museu d’Art Contemporani (MAC), que fa tants anys que des del sector reivindiquem.

És sabut, i així ho he reclamat en diversos articles, que la meva aposta és que es materialitzi en el garatge Forné, una idea verbalitzada en primera instància per l’Enric Ansesa i recollida per la Sílvia Paneque en el programa electoral amb el qual es va presentar a les eleccions municipals l’any 2023.

Des de la llicència que em dona el fet de ser el patriarca dels pintors gironins (l’1 de maig, 83), faré unes reflexions històrico-valoratives en veu alta. D’aquest tema del futur MAC, n’he parlat amb col·legues com ara en Josep Perpinyà, l’Enric Ansesa, en Corominas, en Titín Comadira, l’Anna Estadella (que és l’autèntica degana de la professió) i amb la Dolors Bosch Agustí, que tot i està convalescent d’una caiguda que li dificulta la mobilitat, va voler ser present a la inauguració de la Casa de Cultura.

L’exposició dels vint anys de la Fundació Valvi és una autèntica missa solemne de Rèquiem d’un tipus d’art i d’una classe d’artistes que s’acaba. Dit això afegiré que en el futur museu hi hauria d’haver obra de tots els que hi ha a la Casa de Cultura i dels meus primers mestres, Isidre Vicens, Enric Marquès i Pep Colomer.

Tampoc hi podrien faltar els escultors Domènec Fita, Emília Xargay, Bonaventura Anson, Torres Monsó i Manel Palahí... No ens oblidem d’en Lluís Güell, en Jesús Portes, en Vila Fàbrega o del pintor de Colera, Fulcarà.

Una menció especial mereixen les pintores Joaquima Casas, Montserrat Llonch, Mercè Huerta, Montse Costa, les germanes Bosch o la Glòria Cortina, que és de la meva quinta. Uns pintors d’èxit, durant molt de temps, entre la burgesia gironina, van ser els Roca (Delpech i Costa). Sobretot el pare, tingué nombrosos deixebles com ara Adroher, Gironella, Fornells Vilà i tants d’altres.

Pere Perpinyà no hi podria faltar, així com tampoc l’aburgesat i bon vivant Tapiola, tot un pintoràs. Com a suma d’aquests tres pintors, tenim en Joan Domènech a qui fa poc els Amics del Museu d’Art varen retre un homenatge. En Domènech, fill d’uns treballadors de la fàbrica Grober, fa anys que està ingressat en una residència a Besalú.

Molts d’aquests artistes i d’altres que per la necessària brevetat de l’article no puc citar, es varen donar a conèixer en els concursos que en la llarga nit del franquisme organitzaven la OJE i la Diputació. No hi poden exposar perquè no pintaven, però mereixerien una menció d’honor l’Antoni Simón i en Josep Tarrés, creadors de la Residència Internacional. Dins les galeries, també van fer molt bona feina la Gàbia, el Palau de Caramany, la 3 i 5, la Sebastià Gener, la Fòrum, la Sant Jordi, les sales municipals, la Dual... o El Claustre dels Mascort, que d’una forma obstinada, continua resistint.

La Fundació Valvi, com deia, ara arriba als vint anys sent un exemple de pluralisme artístic i cultural, atès que ha donat canxa a diferents propostes sorgides a les nostres comarques, donant cabuda a gent que té diferents orígens, tradicions i estils. És un bon contrapunt al dogmatisme i al totalitarisme conceptual pseudoavanguardista dels postmoderns, que han convertit els llocs que controlen en uns espais lliurats a l’esnobisme i l’elitisme més descarnat.

Com a socialista utòpic, defenso la idea que tots els éssers humans mereixen ser lliures i creadors, feliços i solidaris i, per tant, potencialment capaços de ser artistes. D’alguna manera, doncs, els museus serien una mena de cementiris-panteons on s’hi exposa l’obra dels més famosos que sovint són els més espavilats/promocionats.

A les sales finals del futur MAC, hi hauria d’haver els artistes i grups més independents i polifacètics, com en Colomer Camarasa (i pare), l’insòlit Carles Vivó, el ninotaire Jordi Soler, en Josep Clara o l’inclassificable Damià Escuder, també hi podria haver el grup Praxis-75, obres de l’ADAG o del grup Estampa Popular.

Un cas diferent és el dels fotògrafs professionals que necessitarien segurament un lloc específic d’exhibició, atès que en els nostres dies són el col·lectiu que ho té més pelut perquè són els que pateixen més «intrusisme».

Subscriu-te per seguir llegint