Desglobalització: serà dur

Els economistes admeten que la globalització va tenir un efecte positiu per al desenvolupament del món. Per una part va permetre sortir de la fam i la pobresa a bona part del planeta: la població que va sortir de la fam és una xifra històrica en la humanitat, mesurada per l’Índex Global de la Fam (GHI), que es calcula cada any per 122 països. Aquest índex estima la proporció de persones malnodrides, la insuficiència de pes en nens menors de 5 anys i la taxa de mortalitat de nens en aquesta edat. L’escala va de 0 a 100, essent 0 on no hi ha fam i 100 la pitjor. Doncs bé, des que va començar la globalització els anys 1990, la disminució de la fam al món ha estat notable, sent més gran als països més poblats. Xina, el 1990 tenia una població amb el 25,9% en risc de fam i ara és del 7,5%, fet que significa que han sortit de la fam 259 milions de persones. A l’Índia aquesta xifra és de 200 milions, a Nigèria de 45 milions, a Bangladesh de 44 milions, a Indonèsia de 34 milions, a Vietnam de 23 milions, a Brasil de 22 milions, a Filipines de 11 milions, a Kènia de 9 milions, a Gana de 8 milions, a Egipte de 5 milions... una xifra que en total podria arribar als 680 milions de persones.

L’impacte de la globalització va tenir conseqüències significatives en les economies mundials pel fet que una bona part de la producció es va desplaçar des d’Occident a Orient o altres països, amb les ramificacions que això va comportar en la pèrdua de llocs de treball (els pagesos es queixen de la importació de productes d’altres països, però ningú recorda la desaparició completa dels sectors tèxtil, de joguines o de calçat). Per altre costat, el fet que la competència fos global ha fet possible durant 30 anys que la inflació global fos molt baixa. Recordo haver dit aquí que no hi tornaria a haver inflació mentre durés la globalització. Per entendre la magnitud de la globalització, cal veure que, des de l’any 1990, el creixement de l’exportació mundial va ser del 2.680%. A la zona euro, la inflació dels anys 1990 va baixar des de nivells del 4% fins l’1% a l’any 2000, mantenint-se entre zero i 2% fins 2020, a excepció dels anys de la bombolla immobiliària 2007 i 2008. A Estats Units va passar una cosa semblant. 

Tot això va ser possible per dos efectes diferents. Per un costat, els menors costos laborals i socials dels nous països productors provocaven que els productes que circulaven pel món fossin a un preu molt més baix que no pas els que es fabricaven a cada país. Per altra part, el creixement del PIB mundial es va veure afectat per la nova creació de moneda al món, essent Xina l’alumne avantatjat. Si la liquiditat anomenada M2 (els diners en circulació més els crèdits concedits) a Estats Units ha passat des de 3 bilions de dòlars a 1990 fins 20,9 bilions avui, al Japó de 3,3 bilions a 8,4 bilions, i a la zona euro des de 2,3 bilions fins a 13,8 avui, a Xina va passar de 1,4 bilions el 1990 fins a 41 bilions avui. Tot això ha estat un impuls impressionant a l’economia mundial, que ha crescut primer per una millora productiva dels països que entraven al comerç mundial, perdent l’efecte a mesura que els seus costos anaven pujant i igualant amb la resta del món. Després ha continuat creixent per l’entrada massiva de diner al món, essent el cas més punyent el de Xina. Però, ai las! les economies han arribat a un nivell d’endeutament que han esgotat les possibilitats de fer malabarismes amb nova injecció de moneda al sistema i la corba de deute mundial s’està aplanant perquè el cost dels interessos no suporten més crèdit. L’escenari d’ara, sense que la productivitat millori, és que els petits intents de mantenir l’activitat mundial, amb més injecció de diner, són inflacionaris. La inflació està tornant, anul·lant les expectatives de tothom que els tipus d’interès puguin baixar.

És per això que el president Emmanuel Macron va dir aquella frase el 24 agost 2022 en el primer consell de ministres després de les eleccions: «... són tantes les evidències que hi ha que porten a pensar que arriba la fi de l’abundància, perquè hem tingut un excés de liquiditat sense cost, que tindrà conseqüències en el finançament públic. La fi de l’abundància de productes i de tecnologies que ens semblaven que estarien sempre disponibles, la ruptura de les cadenes logístiques, la manca d’uns o altres materials tecnològics... l’abundància ens feia prometre no importa què pel fet de dir qualsevol cosa...». Macron va admetre que el món s’havia cregut que tot era xauxa i ara descobrim que moltes de les coses que hem inventat en aquest període de diner barat no es poden sostenir i s’hauran d’acabar.

Tot fa pensar que aquell model, que va començar el 1980 desregulant del tot l’economia, ha arribat al seu final i que ara tocarà refer el model de viure. No apujar la liquiditat del món, que ha anat de 10 bilions de dòlars a 1990 fins a més de 84 bilions avui, té les conseqüències que parlava Macron. Unes són socials, de serveis que hem cregut que eren drets adquirits, altres més laxes, com no exigir als ciutadans les responsabilitats que tenen, com si no tinguessin cap deure i tots els drets. També són econòmiques i financeres. De fet, el moment actual és la continuació de l’esclat de la bombolla financera de 2008 que no es va resoldre, no canviant res. El també president francès Nicolas Sarkozy va dir llavors: «El món construït era vist com un gran somni de llibertat i prosperitat. La generació que havia vençut el comunisme havia somniat un món on la democràcia i el mercat resoldrien tots els problemes de la humanitat. Havia somniat una globalització feliç que venceria la pobresa i la guerra... Una certa idea de la globalització s’acaba amb la fi del capitalisme financer que havia imposat la seva lògica a tota l’economia i ha contribuït a pervertir-la. La idea del mercat que no devia ser contrariat per cap regle, per cap intervenció política, era una idea boja. La idea que els mercats sempre tenen raó, és una idea boja... Aquesta bogeria la paguem avui... Podem sortir d’aquesta crisi si acceptem canviar les nostres maneres de pensar i els nostres comportaments, si fem l’esforç necessari per adaptar-nos a les noves realitats que s’imposen, si actuem enlloc de patir».

De fet, Bruno Le Maire, ministre de finances de França aquesta setmana ha deixat anar la idea que les finances d’Europa es podrien resoldre fent servir els 38 bilions d’estalvis que tenen els ciutadans. També ens insinuen que la inflació pot quedar crònica del 4% i continuar amb dèficits estructurals.

Doncs això mateix, venen temps difícils on necessitarem fer política en majúscules, segurament amb polítics amb minúscules. Que no ens passi res!

Subscriu-te per seguir llegint