Inevitable pas del temps

L’inevitable pas del temps atresora imatges de records i oblits en una cadència d’harmonies i dissonàncies en l’atribolada vida de la gent. Qui més, qui menys acumula en la memòria esquiva un munt d’anècdotes dolces i amargues de la seva existència.

Ningú podrà tornar enrere, ni canviar els fets, ni alterar les oportunitats perdudes, ni retrobar les amistats destruïdes, ni recuperar la infantesa i ni tampoc recobrar els somnis esvaïts. En definitiva, el demà esborrarà per sempre l’ahir.

Ara bé, malgrat que el temps s’escapi ineluctablement, sempre persistirà l’evocació del passat. La memòria selectiva ajuda, sense ordre ni concert, a reviure anècdotes i arraconar successos en una incessant ziga-zaga pels racons més amagats de les emocions.

En un esforç per no perdre l’oremus, en converses entre familiars, amics i coneguts, brollen les històries reals o inventades. En les vivències innumerables és possible que apareguin un seguit de disgustos i alegries: l’escridassada de la mare després d’una malifeta, la baralla en el pati del col·legi amb el fatxenda de torn, el primer petó a la noia de cabells rossos, les xerrades infinites entre germans adolescents, les aventures i desventures amb els amics en les nits càlides d’estiu, les borratxeres amb vòmit inclòs en vetllades inacabables, el cangueli durant les manifestacions d’estudiants tallant l’avinguda Diagonal, la primera relació íntima amb un regust de frustració, les nits d’imaginària en la garita de la caserna amb un fred que gelava els ossos, l’acomiadament de l’empresa pel tancament del negoci, els dies d’atur, la feina a l’administració pública amb l’estira-i-arronsa entre polítics i tècnics, el casament civil amb la companya d’il·lusions i fatigues, el naixement dels fills, la mirada plàcida en la mort del pare, l’agonia interminable de l’últim adeu de la mare ... Prou!

Aquests esdeveniments són una petita mostra de l’itinerari vital d’una persona en concret, però cadascú podrà treure’n i afegir-ne d’altres si recopila alguns instants viscuts.

En la perspectiva dels anys transcorreguts, les cavil·lacions es converteixen, a vegades, en una visió alterada d’aquella realitat llunyana per les defallences de l’edat, per ser manejada al gust del protagonista i per la voluntat subconscient de complaure tothom.

De fet, són ombres fugisseres desfigurades pel pas del temps que, amb una ampla riota, es mostra magnànim en permetre aflorar històries d’antany.

Ara bé, és difícil fer-se escoltar. Sempre guanya la indiferència dels oients: els més grans que conten les seves peripècies, i els més petits que tenen el cap a tres quarts de quinze.

Ai las! Què fer dels vells entestats amb una única joguina?

Subscriu-te per seguir llegint