El nostre bisbe Octavi

Com que vaig poc a missa, quan assisteixo a alguna encara se’m fa estrany que el capellà no digui allò del papa Pau i el nostre bisbe Narcís (ha plogut!) i, després, durant molts anys el nostre bisbe Jaume. I, més cap aquí, el bisbe Carles i, finalment Francesc. D’aquí uns dies fra Octavi Vilà, monjo del Cister i prevere, fins ara abat de Poblet, amb nom d’emperador romà i nascut a l’imperial Tarraco, portarà un anell al dit. Un anell de casat amb l’Església de Girona (manllevo la imatge de Narcís-Jordi Aragó). Després de dos anys amb la cadira desocupada, segur que el nostre bisbe Octavi trobarà un despatx atapeït de carpetes amb temes pendents i segur que alguns requereixen d’atenció urgent. Estic convençut, però, que la primera carpeta, l’essencial, en la que es centrarà serà fer arribar el missatge de l’Evangeli a tothom que el vulgui escoltar. Als practicants, als creients, als descreguts i als que no n’han sentit a parlar.

Veiem en el seu currículum que, a més d’història i geografia, filosofia i teologia, va fer un postgrau en Noves Tecnologies de la Informació. Això promet! Segurament aquests coneixements l’ajudaran a complir el mandat d’interpretar els signes dels temps i arribar de manera entenedora i atractiva a l’atrafegada gent del segle XXI.

Aquests dies he recordat al bisbe Camprodon, amb qui vaig tenir una certa franquesa, tot i que li feien més por els periodistes que una pedregada seca i que, em consta, un dia es va enfilar per les parets escoltant-me per la ràdio fent l’entrevista més surrealista de la meva vida, quan el lladre Èric, el belga es va oferir a treballar, cobrant, per trobar la preciosa Arqueta de Banyoles que havia robat ell mateix un temps enrere. Al bisbe Jaume no li agradava l’expressió «senyor bisbe» que sentia massa sovint. Soc el bisbe, no el senyor bisbe, deia.

Encara que va ser una conversa privada, crec que ho puc explicar. El dia que va plegar, em va fer l’honor de rebre’m i em va dir amb tristesa que no podia fer un bon balanç del seu episcopat. Quan el Sant Pare em va fer bisbe –va dir– les esglésies estaven plenes a vessar. Ara que plego estan buides. Alguna cosa no devem fer prou bé. Recordo que, en acomiadar-nos, li vaig besar l’anell, que és un gest que ja no es porta. El diumenge 21 d’abril, el nostre bisbe Octavi s’asseurà a la Cadira de Carlemany de la catedral de Girona i començarà el seu temps. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint