Poemes de Setmana Santa

El llibre Setmana Santa de Salvador Espriu no és només un recull de poemes evocadors de la festa religiosa, sinó un retrat colpidor de la solitud i angoixa de l’ésser humà. En el pròleg, escrit pel poeta, confessa que «sempre m’ha atret el tema de la Setmana Santa», però afegeix que és la mort l’eix de tota la seva obra. Així, explica que «entorn d’ella gira aquesta Setmana Santa, que no s’esbalça (...) en l’acreditat gènere de l’estampeta ni sofreix tampoc que ningú s’alleri a discórrer, alegrant-se’n o lamentant-ho, sobre el fantasma de la meva conversió».

Alhora, reivindica que «ens pertany el lliure, fonamental i imprescriptible dret d’interrogar i indagar, sense rendir-se mai a la coacció de cap pretesa autoritat, del color que sigui, sobre tota mena de problemes i qüestions». Una declaració de principis que, en els quaranta poemes, plasmen un cant sobre la desesperança de la mort.

Per tant, a partir d’aquestes premisses, justifica la rebel·lió contra la imatgeria de les processons i les cerimònies d’aflicció freqüents en aquesta setmana de passió. Espriu protesta contra les «farses / dels llargs teatres de la nit». I exposa amb indignació: «Mira com venen / pel vespre lentes files / d’encaputxats /. Les aspres mans dels temps percudien / sense repòs esteses / pells tibants, timbals, cranis / que llargament tombegen / sota els cops» (poema XIV).

Abans, però, s’esplaia en descriure l’ampul·losa visió de la marxa de torxes: «Cremen l’aire / blens de ciris: / ara ve / la processó, / quietud / arrenglerada / que segueix / tocs de tambor». Sense concessions, es refereix a l’actitud contemplativa de la gent: «Durs càstigs eren conservats / en símbols vells. Feia la gent / un cop a l’any fort escarment» (poema XXIX).

Ara bé, a part dels versos dedicats a les celebracions religioses, el poemari planteja dubtes existencials, en particular, la recerca de la veritat que, per l’escriptor, li sembla una faula.

Així, el poeta es pregunta: «Què és la veritat? / La solitud de l’home / i el seu secret esglai» (poema XXIV). No es conforma amb la resposta i insisteix: «Què és la veritat? / Qui sap si tu, tal volta tu / o també tu. Potser ningú» (poema XXVI).

El sentiment de soledat, que podria ser satisfet si es conegués la veritat, s’esvaeix per sempre: «El malson va fugir / per un instant, i goses, / amb arguments subtils, / varar dins esperances, / esvelts, clarosos, prims / velers d’engany que solquin / serenes mars d’oblit» (poema XL).

Renoi! A fer punyetes els ombrívols pensaments! I per a més inri, el darrer poema acaba amb una advertència sense atenuants: «No provis de tocar-me / cap mot. Si et sembla trist. / Prou saps que no podries: / el que he escrit és escrit». Amén!