«Al poble tothom tenia un sobrenom, jo era ‘la cojica’»

Esencia de azafrán, de la banyolina Inma Blanco, és la història de dues nenes i de dues èpoques. Espino és una dels milers de nenes que en els anys seixanta van patir poliomielitis. Als anys trenta, Rocío, a set anys ha de deixar el seu poble manxec i emigrar a Còrdova amb la mare i les seves sis germanes, on les espera el pare, qui va haver de fugir unes en ser amenaçat de mort per les seves idees polítiques. El presenta el dia 26 al museu Darder de Banyoles

Va ser tan dur per vostè com per la protagonista, patir poliomielitis? 

En el primer moment no és dur, perquè ets molt petita, però després ve l’ingrés de mesos a l’hospital i això sí que ho és. La meva família només es podia permetre venir a veure’m un cop al mes.

En el primer moment no és dur, perquè ets molt petita, però després ve l’ingrés de mesos a l’hospital i això sí que ho és

Es sentia diferent, al poble?

No gaire. No em vaig veure diferent fins que no vaig anar a l’hospital, jo era una nena molt moguda. De les que fa bretolades una darrera l’altra (riu)

O sigui que no li deien «la cojica».

Això sí! Però tampoc em feia gaire mal, en aquell poble tothom tenia un sobrenom. Jo era la cojica, hi havia el cojo habichuelas... Jo he vist nenes a les quals la família no deixava anar a la platja o a l’escola perquè anaven en cadira de rodes. En canvi, la meva escola era molt activa i progressista. Estem parlant d’un poble de la Manxa de 2.000 habitants.

La meva escola era molt activa i progressista, estem parlant d’un poble de la Manxa de 2.000 habitants.

I de sobte, a un hospital de Madrid. 

Semblava la Heidi, sortint del poble i arribant a la capital. En un hospital del franquisme, a les nenes ens donaven més canya que als nens. Es suposava que havíem de patir, per oferir el patiment a Déu.

I als anys seixanta, quan pocs llocs accessibles i adaptats hi havia.

Només li dic que l’internat estava en la tercera planta de l’hospital i no hi havia ascensor. Hi havia nenes que duien ferros fins al coll i cada dia havien de pujar tres pisos per anar a dormir. De fet hi havia un ascensor, però sempre va estar aturat.

A l'hospital, a les nenes ens donaven més canya que als nens, es suposava que havíem de patir, per oferir el patiment a Déu

Paradoxalment, gràcies a la seva malaltia es va llançar a la literatura.

La segona part de la malaltia és la síndrome postpòlio, que és el que tinc ara. I és el que em va retirar del món laboral, jo era educadora social i vaig haver d’agafar la discapacitat. I això és el que em va portar a escriure, va venir tot seguit. 

Val la pena una cosa per l’altra?

Sóc molt positiva. Als que teníem pòlio se’ns va educar per lluitar fins a ser igual que els altres, i resulta que un cop assolides certes fites, arriba la davallada de la postpòlio, que és neurològica. Jo vaig voler treure alguna cosa bona del dolent. La part bona és que no haig d’anar a treballar i puc escriure. Ja estava fins al capdamunt de fer d’educadora, és una feina que crema molt. La incapacitat va ser com un regal. Vaig tenir tot el temps per mi, per escriure.

La part bona és que no haig d’anar a treballar i puc escriure, ja estava fins al capdamunt de fer d’educadora, és una feina que crema molt

L’altre protagonista viu la guerra. Què sap vostè de la Guerra Civil? 

Vaig tenir un avi anarquista. Anarquista que va ser amenaçat pels seus i va haver de fugir a Còrdova. Era un anarquista ortodox, no va anar a votar, quan va guanyar el Front Popular. I també està en contra d’aliar-se amb comunistes i socialistes. Aleshores comencen les amenaces.

És una cosa molt del passat, haver de fugir per les idees polítiques?

Pot passar també avui en dia. I, com li va passar al meu avi, poden ser els mateixos companys els que et persegueixen. 

Avui també et poden perseguir per les idees polítiques, potser els teus mateixos companys

Només ha de veure com se les tenen els independentistes...

L’avi Joan, a més d’endinsar-me en l’anarquia, em va dir: «nena, ojito con el catalán, que esos nos jodieron bien» (riallada). Es referia a l’any 36, que ja sabem el que va passar aquí amb els anarquistes. Sempre que aquí hi ha moviments com més alliberadors, surt la marea nacionalista a tapar-los. No sé què ho fa...

Quan va venir a Catalunya, al 1970, es sentia una colona?

Jo tenia problemes d’identitat, perquè havia crescut entre la cultura cordovesa i la manxega. Per acabar d’adobar-ho, acabo a Madrid, on tothom em deia que parlava malament i acabo parlant amb accent madrileny. I després arribo a Catalunya, on la gent parla diferent. I jo vull ser com aquesta gent. Així que aprenc a parlar català. Sóc l’única de la família que el parla. De fet, la resta viu a l’Hospitalet i no els fa falta...

Arribo a Catalunya, on la gent parla diferent. I jo vull ser com aquesta gent, així que aprenc a parlar català

Reuneix molts accents en vostè.

Bona part de la novel·la està en manxec, que s’està perdent i així miro de conservar-lo.

Subscriu-te per seguir llegint