«Totes les fotos on sortia amb el pare i la mare, van desaparèixer»

A Los astronautas, una fotografia trobada fortuïtament, en la qual apareix de nena al costat dels seus pares, il·lumina la realitat de la seva família amb trenta-cinc anys de retard. Laura Ferrero retrata, mitjançant la seva pròpia vida, la de molts fills de famílies trencades 

Abans va escriure Piscinas vacías. Acabo de llegir que no hi ha res més melancòlic que una piscina buida.

Hi estic d’acord. Les piscines evoquen els estius de la infància: diversió, nens, brogit, bon temps. Quan la trobes buida hi ha verdet, trastos per allà...

Anant a Los astronautas: és cert que es va originar amb una foto trobada?

És cert, fa uns anys el meu pare en feia seixanta i la família li va regalar un àlbum de fotos. En una sortia ell, la meva mare i jo. Era la primera foto que jo veia de tots tres, perquè ells s’havien separat feia molt, i totes les fotos on jo sortia amb ells dos, van desaparèixer. Fins i tot les del meu pare i jo. Només tinc fotos amb la meva mare. Això em va fer pensar que potser li havia de fer una volta al relat que m’havia fet de la meva vida.

Li va retreure, a la seva mare?

No és un tema només de la meva mare, sinó de tots dos, pare i mare. Només que jo em vaig quedar amb la meva mare, i per això només tinc fotos amb ella. No he escrit un llibre per retreure res, sinó per entendre com vaig poder viure tants anys amb aquest silenci. Sense saber i sense poder preguntar.

Fa mal escriure sobre el propi dolor? 

No és que faci mal, però és complicat. Perquè parles de persones que estan vives. Si haig de triar entre la família i la història que vull explicar, em quedo amb la meva família. Hi ha escriptors que van a sac, diuen el que els sembla dels seus familiars, i els és igual fins i tot si els denuncien. A mi, em canvi, no em serveix de res estar malament amb la família. Jo he escrit això per apropar-m’hi i per entendre les raons que porten a dues persones a fer el que van fer. No crec que tinguessin mala intenció, si fos així no hauria escrit aquest llibre. A més, estem parlant dels anys vuitanta, separar-se era una cosa molt complicada.

En quin sentit?

Era un tabú. I a més, no hi havia referents. Ara tots coneixem centenars de persones separades, moltes de les quals mantenen bona relació. Abans era molt complicat, ningú sabia què havia de fer, ni entre ells ni amb els fills.

Aquest desconeixement el patien els fills?

És clar. Ara sabem que els qui pateixen en una separació mal portada, són els fills. Abans no es tenia tant en compte que els nens les viuen, aquestes coses. Potser la mare els deia que el pare s’havia mort, i avall. Amb el temps hem après a separar-nos. No era un tema de mala intenció, sinó de no saber-ne.

La següent generació ja no trobarà fotos dels seus pares als calaixos.

Però, en canvi, amb això de les xarxes, ja no hi haurà ningú que no tingui fotos amb els seus pares. Serà quasi impossible trobar una persona de la qual s’hagi esborrat del tot qualsevol rastre. Però aquells àlbums de fotos que nosaltres teníem eren una gran font d’informació, perquè no es creaven per generació espontània, algú els feia: tenien un ordre, hi havia unes omissions… Ara hi ha més material per a construir una vida, tot i que no sé si més material vol dir també més veritat.

La família ha passat de moda? 

Ui no, crec que està més de moda que mai. Tinc la sensació que surten molts llibres que en parlen, és un tema molt universal. Semblava que després de la pandèmia sortirien molts llibres sobre la solitud, i en surten molts sobre la família. Potser perquè durant la pandèmia vam viure més que mai en família.

I l’amor, ha passat de moda?

Personalment sí, m’ha passat de moda (riu).

Això són coses temporals, dona. Insisteixi i ja ho veurà.

He, he, com a periodista, hi ha temes que t’interessen durant un temps. Quan era més jove, el tema de l’amor m’interessava molt, com ens enamorem i ens desenamorem. Em penso que vaig escriure tant sobre això, que ja m’ha passat de moda, ja m’avorreix. Potser d’aquí a un temps em torna a interessar, ara m’interessen més els vincles familiars.

Subscriu-te per seguir llegint