«Quan s’han de prendre decisions, em va bé comentar-ho amb el coixí i dormir les idees»

Anna Bertrana Obiols (Girona, 1985) es va graduar en Administració i Direcció d’Empreses (ADE) a l’Institut Químic de Sarrià (IQS) i portava una trajectòria enllaçant càrrecs en diverses companyies, sobretot del sector farmacèutic, quan fa set anys va entrar a formar part de l’empresa familiar, DCU Tecnnologic, a proposta del seu pare, un dels cofundadors. Bertrana és la segona generació al capdavant d’un negoci amb seu a Girona i dedicat a la fabricació i distribució de productes tecnològics. La guardonada amb el premi eWoman by Toni Pons explica com ha navegat aquesta transició i com lidera una empresa d’un sector altament masculinitzat com és el tecnològic. La jornada eWoman és organitzada per Diari de Girona i Prensa Ibérica. L’acte és impulsat per CaixaBank. El patrocinador principal és Toni Pons i ha comptat amb la col·laboració d’Igrup i Prat Sàbat Advocats.

Com va ser el seu salt de l’empresa privada a l’empresa familiar?

El meu pare va veure que si el projecte s’encarava, tenia perspectives de futur, i em va proposar fer el pas a DCU Tecnologic. En realitat em va costar dir que sí perquè venia d’haver treballat en sectors molt diferents. I, val a dir, de manera natural la tecnologia i l’electrònica no eren coses que m’interessessin. Però al final vaig provar-ho i un cop vaig posar-m’hi, em va agradar i vaig veure que podia aportar noves coses, vaig continuar la meva trajectòria aquí fins avui dia. Al principi vaig tenir molts dubtes que fos el meu camí de vida a seguir, al final les decisions que prenem ens fan ser la persona que som. Són portes que se t’obren i està bé provar-les si penses que et poden fer bé. Abans d’això havia treballat a Danone i també en un laboratori farmacèutic.

Com es va gestar l’arribada?

Vaig arribar a DCU fa 7 anys. El negoci el van fundar el meu pare i el meu oncle, i dos anys després d’arribar-hi, ara fa cinc, vaig passar a ser gerent.

Pesa més prendre decisions quan l’empresa és familiar?

Segurament poden ser més meditades. En el meu cas, tinc un equip molt professional i que ho posa tot molt fàcil. M’he recolzat bé amb tothom. Penso que realment estar rodejat d’un bon equip et facilita prendre decisions i confiar en el projecte. També cal dir que quan s’han de prendre decisions, el primer que cal fer és comentar-ho amb el coixí i dormir una mica les idees, hi ha decisions que s’han de perdre a soles. Hi ha idees que són molt maques en un primer moment i que es transformen en una cosa interessant o no a mesura que les deixes reposar. Tot i que l’exercici de pensar sobre pensat ja ha valgut la pena. Nosaltres som molt horitzontals, moltes idees compten amb la participació de l’equip, de fet, jo confio molt en tots ells.

El seu és un sector molt masculinitzat...

Sí. És un sector molt i molt masculí. La majoria dels directius i de persones amb les quals tenim contacte en el dia a dia, sigui on sigui, la gran majoria són homes. Jo en cap moment m’he sentit malament per ser dona i treballar-hi, de fet a l’empresa som quatre dones. Jo sempre m’ho he agafat com una cosa positiva, som indispensables, aportem noves visions. També és una oportunitat de trencar amb els estereotips. Jo mai he tingut cap situació incòmoda, sempre m’he sentit escoltada i ben tractada per tothom.

Què creu que ha de passar perquè s’assoleixi la plena igualtat?

Penso que és important que les dones tinguin més poder sobre elles mateixes. No és necessari que les dones tinguin més poder que els homes. Crec que hem de dedicar temps a tancar les ferides que ens ha deixat la discriminació i construir ponts nous per canviar i ser simplement iguals entre homes i dones, fer-ho real, és el millor que podem deixar per les generacions futures. Crec que això és un compromís de tothom i pel bé de tots, des de les empreses fins a les institucions, hem d’aconseguir una igualtat real i a curt termini.

Encara no s’ha normalitzat el fet de veure una dona en un càrrec directiu?

No del tot. Jo crec que les dones hem de crear la nostra pròpia sort. Ens hem de centrar en què volem fer, qui volem ser i ens hem de crear la nostra sort. Les creences creen la realitat i ens hem de creure a nosaltres mateixes i hem de creure en les nostres capacitats. Crec que les generacions que venen ja estan creixent molt en aquest estil de pensament, però és important fer-nos a nosaltres mateixes.