«Ser àrbitre és el millor que m’ha passat a la vida»

Gerard Morgado Mateu penja el xiulet després de dotze temporades dedicades a l’arbitratge · El vidrerenc, de 28 anys, denuncia que s’està normalitzant «la violència psicològica» cap al col·lectiu

Morgado Mateu tanca una etapa de dotze temporades dedicades a l'arbitratge

Morgado Mateu tanca una etapa de dotze temporades dedicades a l'arbitratge / David Aparicio

Marc Brugués

Marc Brugués

Amb setze anys, veient que no es guanyaria la vida jugant a futbol i amb la possibilitat de guanyar algun calé el caps de setmana, Gerard Morgado Mateu va decidir inscriure’s a un curset d’arbitratge. «Ens hi vam apuntar amb un amic i, el que va començar sent no sé ben bé què es va convertir en una gran afició i com una feina». Així descriu el vidrerenc una trajectòria de dotze anys lligat al món de l’arbitratge i que l’ha dut a dirigir partits de fins a Segona Catalana i ser assistent a Tercera RFEF. Ara, amb 28 anys, ha decidit penjar el xiulet per dedicar-se a altres projectes que té oberts com «la feina i la política». Enrere queden un piló d’experiències als terrenys de joc, moltes més de positives que de negatives, que l’han fet «créixer» sobretot «com a persona». Fa dos caps de setmana va ser acomiadat entre aplaudiments en un passadís format pels jugadors del Begur i del Torroella de Montgrí.

 Tot i que mai ha patit cap episodi de violència «física», Morgado subratlla que companys seus sí que n’han viscut i recorda que, «ara a través de les xarxes socials, cada cop en transcendeixen més». En els centenars de partits que ha xiulat el gironí durant la seva carrera, s’ha hagut de sentir de tot, això sí. «Se’n recordaven de tota la meva família tot sovint. Ara bé, l’insult, per dir-ho d’alguna manera, que més gràcia m’ha fet, ha estat ós panda un dia. Suposo que va ser perquè anava vestit de blanc-i-negre». Ho recorda agafant-s’ho bé alhora que aprofita per denunciar la «normalització» de l’atac psicològic a l’àrbitre. «Tot i que és més puntual, de violència física n’hi ha. La psicològica és constant cada cap de setmana i s’ha normalitzat que l’àrbitre hi estigui sotmès. Aquí és important que des dels benjamins o alevins i en l’educació en general es remarqui el respecte cap a la figura de l’àrbitre», reflexiona.

Sigui com sigui, per a Morgado, l’arbitratge li ha donat moltes més alegries que pas disgustos. Encara més, ara mira enrere i pot dir orgullós que ser àrbitre és «la millor decisió que ha pres mai a la vida» per tot el «creixement personal» que li ha suposat. Això sí, el Morgado Mateu dels darrers anys no era el Morgado Mateu del principi. «Amb els anys ha après a gestionar les emocions, tant les meves com les dels jugadors i a saber aïllar-me del públic, que de vegades costa», explica alhora que confessa que si no n’ets capaç «plegues».

Morgado anima els joves que tenen el cuc de ser àrbitres a llançar-s’hi de caps i xiular com són ells com a persones. «Jo em fixava molt en els àrbitres més veterans i n’agafava coses quan feia d’assistent. Al principi potser tenia una idea equivocada d’arbitrar, imposant i exigint. Al final he après a fer-ho tal com sóc jo al carrer com a persona normal», explica. Això sí, el selvatà remarca que arribar a ser àrbitre «és molt complicat» i pot arribar a ser un tour de force. «A diferència dels jugadors, que poden passar de Segona Catalana a Tercera RFEF o més amunt sense cap restricció, els àrbitres hem de passar per cada categoria». A més a més, revela que per entrar a ser àrbitre «no es pot tenir més de 24 anys», cosa que troba que «no té cap sentit». «Per exemple, si jo vull tornar algun dia a xiular perquè ho trobo a faltar, i considero que podria aportar coses, no podré», diu. Per tot plegat, considera que aquestes restriccions «no ajuden a eixamplar la base» i demana «replantejar-se les limitacions d’edat» d’accés a un col·lectiu que «cal potenciar» perquè «sense àrbitres, no hi ha futbol», diu.