Aday Benítez: «Enyoro el futbol, però sobretot enyoro el Girona»

L’estiu passat, amb 34 anys i després de set temporades al Girona, les portes de Montilivi se li van tancar a Aday Benítez. El jugador de Sentmenat va esperar fins a darrera hora per veure si el club li feia lloc a la plantilla un any més, però no va ser possible. Masegat del genoll una cosa de no dir, la situació el va encaminar cap a la retirada. Ara, païda la decisió, Aday gaudeix de la vida amb un peu a Girona i l’altre a Sentmenat. Aquest cap de setmana el Girona es juga l’ascens amb el Tenerife i, després de quatre play-offs, Aday no hi serà per ajudar «els meus companys». El vallesà desitja que pugi el Girona «perquè sóc del Girona», tot i tenir passat també al Tenerife (2013-14). Ara bé, alerta també dels perills d’un format ple de paranys on hi intervenen molts factors. És per això que beneeix que la tornada sigui lluny de Montilivi després dels disgustos patits contra Saragossa (14-15), Osasuna (15-16), Elx (19-20) i Rayo Vallecano (20-21). «Tant de bo sigui aquesta la bona. Ens ho mereixem», diu amb un discurs on se li nota, encara, el sentiment de pertinença cap als colors blanc-i-vermells. «Enyoro el futbol, però sobretot, enyoro el Girona», sentencia.

Com li va la vida després de tancar el cicle al Girona?

Doncs estic entre Girona i Sentmenat, amb el cap als negocis i gaudint. M’he tret el carnet d’entrenador a Barcelona, també, per si mai algun dia vull exercir. Tinc clar, però, que és una altra història ben diferent entrenar que jugar i tampoc hi ha tants exjugadors que ho facin.

Formava part de la candidatura de Juanjo Isern a la Federació. Quina vinculació té amb el futbol ara?

M’agradava el programa de canvi i les persones que hi havia a la candidatura. Veia que hi havia moltes possibilitats de sortir. L’ensopegada va ser grossa. A part de treure’m el curset d’entrenador, he fet les pràctiques a Castellar del Vallès. Em costa veure’m d’entrenador. Tinc mentalitat de jugador encara i, sense experiència, és difícil.

Ha assumit que ha penjat les botes?

Sí. Estic retirat. Primer perquè no puc jugar més. No passaria la revisió mèdica enlloc. Tinc un genoll malament i estic en tràmits d’una invalidesa. Va ser un estiu llarg, el passat. Sabia que al Girona era l’únic lloc on no me la farien. Era molt tossut i volia continuar jugant. La veritat és que els dos últims anys he jugat una cinquantena de partits sense entrenar. Estava convençut que el club tindria una mica més de consideració amb mi perquè volia continuar, encara que fos en un altre rol. Llavors es va barrejar també el tema del pressupost. No entrava, tot i que després hi va haver una ampliació. He tingut ofertes, també... Encara no ho havia dit mai, però sí, m’he retirat. Costa assimilar-ho.

Vostè paint-ho i el Girona, altre cop al play-off.

No em sorprèn, però alhora sí. Sé, per experiència, que costa un piló guanyar una eliminatòria i arribar a la final. Tothom es pensava que contra l’Eibar no hi havia res a fer, però jo sabia que en aquestes competicions, com a la Champions, sempre hi ha remuntades. Nosaltres n’hem patides. Parlant amb els companys que són al vestidor, els deia que si feien un gol eren a dins altre cop. Va sortir tot de cara. Tant de bo es pugi; el Girona s’ho mereix. Això no vol dir que passi perquè la meritocràcia no serveix per res en futbol.

Un play-off sense Aday a l’equip. Se li fa estrany?

Se m’ha fet estrany tot l’any, la veritat. Vull que al Girona li passi el millor. Sóc del Girona fins a la mort, perquè és on he estat més feliç. Ara també ho sóc, però no tinc el futbol i, sobretot, no tinc el Girona. Si fos a un altre club, trobaria a faltar el Girona. Vam ajudar a fer créixer i millorar el club i estic content de ser-ne un dels artífexs. M’he sentit important aquí i de cop i volta, ja no ho tinc. Ho enyoro. Com més fort és el sentiment o l’arrelament més forta és la patacada. Tinc molt de respecte per tothom, això sí.

Va pujar directe el 2017, però va viure els play-offs fallits de 2015, 2016, 2020 i 2021. Amb el Sant Andreu i l’Hospitalet tampoc ho va aconseguir. Tan difícil és pujar en un play-off?

No et puc dir que no... És súper difícil. Hi juguen moltes coses. El partit, el joc, els nervis, la pressió, la família. Hi ha de tot. Jo he tingut mala fortuna en dies com el del Saragossa, Elx i Rayo on va passar tot el que no havia de passar. L’any passat, Álvaro García no ens podia agafar l’esquena i a la primera, patapam. No és només sort, però també.

Pol Lozano: La il·lusió per jugar la primera final del play-off

Quin ha estat el que li ha fet més mal de tots?

El de l’Elx me’n va fer molt. Va ser el pitjor. A l’últim minut i amb un equip fet per pujar directe... Era un any difícil, amb un vestidor amb egos on van passar coses, però tots sabíem que hi seríem al final, i ens van ben rebentar. L’any passat va tenir molt de mèrit. La plantilla va canviar molt, era molt jove i al gener ens vam debilitar encara més. El Rayo era superior.

Ha jugat 199 partits en 7 temporades al Girona, però també és exjugador del Tenerife. Té clar de qui anirà a favor?

Sense cap mena de dubte. Sóc del Girona i vull que pugi el Girona. Si fos al revés, m’agrada més que pugi el Tenerife que no pas el Lugo o l’Sporting, per exemple. Hi perdré menys. Tot i que quedi clar que no en tinc cap dubte.

La tornada millor a fora de Montilivi després de tants disgustos aquí?

No sé si per la pressió o per què, però potser millor que sí. A casa, contra l’Eibar vam perdre l’altre dia i, a la tornada, vam anar-hi sense res a perdre i va anar a bé. Abans havia estat sempre al revés. Millor així. Com més dificultats, millor.

Com a capità de l’equip els darrers anys, què diria al vestidor abans de jugar el partit de demà o el de la setmana que ve a Tenerife?

Poca motivació fa falta en partits d’aquesta mena. Mirar de calmar la gent i que ho visquin de la millor manera possible. Que sàpiguen que és difícil arribar aquí i que hi ha moltíssims equips bons que hi voldrien ser. Que es deixin l’ànima i fins a la darrera gota de suor al camp. Serà important poder-se mirar a la cara al final i veure que s’han buidat i que ningú els podrà retreure res.

Subscriu-te per seguir llegint