Pere Aragonès és ambiciós

Pere Aragonès va dir dimarts, al debat de política general, que el seu objectiu és «culminar la independència» i que l’estratègia per aconseguir-ho és «forçar una negociació amb l’Estat». Podria haver estat més modest i formular com a propòsit de legislatura la realització d’avenços significatius cap a la meta, però va preferir l’aposta grossa i va parlar de «culminar», paraula que significa «acabar satisfactòriament», i que s’entén referida a un procés en marxa del qual ja s’hagin fet passes en compliment d’un full de ruta –el famós full de ruta, concepte repetit fins el mareig fa quatre dies i que ara sembla desat al bidó dels residus contaminats. El procés –una paraula que va esquivar, perquè enrampa– busca que Catalunya sigui un Estat independent reconegut per la comunitat internacional, i qualsevol fita menor no suposa culminació.

L’objectiu d’Aragonès, per tant, és ambiciós, i és ambiciosa també la seva estratègia: «forçar una negociació amb l’Estat».

A tal efecte ja s’ha parat una taula, que –va insistir– no és de diàleg sinó de negociació. Però és obvi que aquesta no ha començat, ja que fins ara tot el que han fet són exercicis de metadiàleg (parlar de com parlar) i constatar que uns viuen a Mart i els altres a Venus. Del «només negociarem l’amnistia i el referèndum» al «podem parlar de tot excepte d’aquestes dues coses» hi ha un abisme difícil de salvar, i per tant la taula, ara com ara, és tant sols de mútua contemplació. Serà de negociació el dia que tots dos, o al menys un dels dos, estiguin disposats a fer renúncies i és obvi que el president espera aconseguir que totes vinguin de l’altra part, ja que les pròpies impedirien l’avenç cap a la independència, i adeu-siau a la culminació.

La pregunta és com s’ho pensa fer, perquè tretze vots al Congrés poden valer uns indults i una dinàmica bilateral, però per forçar un referèndum susceptible d’escapçar Espanya cal una amenaça més poderosa que la de bloquejar els pressupostos.