El marbre blau

He trepitjat centenars de vegades els esglaons que hi ha a l’interior de casa i ho he fet de manera mecànica, displicent, amb un punt d’indiferència. Mai no he estat prou conscient que el paviment brillant i esmaltat de petxines fòssils era una bella mostra d’arquitectura contemporània amb recurs encara a la riquesa de les pedreres de la ciutat: la calcària nummulítica, el marbre blau.

Durant anys, generacions, ha passat el mateix amb els empedrats (no pas les llambordes) de molts carrers del nucli històric de la ciutat de Girona i més encara amb els blocs de pedra nummulítica que configuren el conjunt monumental de les escales de la Catedral. Els esglaons, els balustres, tot. També aquí senyoreja el marbre blau més o menys desgastat per la intempèrie.

Just a Sobreportes i en el mur de la Casa Pastors s’exhibeix una lliçó impagable: els murs romans amb carreus de sorrenca de Sant Gregori estan embolicats parcialment per peces més petites, més regulars, més polides de pedra de Girona, un cop més el marbre blau. És la mateixa lliçó que es repeteix als murs de presència fortificada de la Porta Rufina.

Tot plegat significa que la ciutat és feta tota ella de pedra calcària nummulítica. La ciutat neix i es construeix extraient de les seves pròpies entranyes la matèria que l’havia de configurar i donar forma arquitectònica, monumental. En definitiva els romans quan van decidir fundar la ciutat ho van fer sobre una immensa pedrera que s’estén de nord a sud en les primeres rampes de les Gavarres i en terrasses esglaonades fins l’Onyar i el Ter. D’aquí la continuïtat només trencada per la vall profunda del Galligants entre Pedret i les Pedreres. Un barri i altre centres de producció secular de marbre blau en tallers a peu d’obra i a peu de pedrera per ordenar un comerç, una autèntica indústria, que escamparia els seus productes per tota la Corona d’Aragó i els seus dominis.

Ens trobem doncs davant d’un canvi de perspectiva a l’hora d’estudiar i analitzar l’extracció, transformació i comercialització de productes elaborats amb pedra de Girona. Entre moltes altres contribucions hi ha ajudat primer el congrés que el 2013 es va fer sobre Les pedreres medievals a la Corona d’Aragó que el 2017 es va convertir en el llibre editat per Francesca Español i Joan Valero amb el mateix títol del Congrés i publicat per l’Institut d’Estudis Catalans i els Amics de l’Art romànic. Les contribucions dels dos editors marquen en el cas de la Dra. Español una aproximació a les pedreres de la Catalunya medieval i tot el món de treball que les envoltava i en el cas del Dr. Joan Valero amb un estudi específic de les Catedrals de Girona i Barcelona. Naturalment amb anterioritat i sobretot en la segona meitat del segle XX diversos estudis ja havien assenyalat un camí que ara apareix nítidament establert.

Justament la tardor de 2022, ja l’any passat, va sortir el llibre de Miquel Àngel Fumanal i Jordi Sagrera: La pedra de Girona. L’esplendor del marbre blau (Figueres, Brau edicions, 2022). Obre el volum un pròleg suggerent i acurat de Pere Freixas i Camps, que ha dedicat tota la seva vida a l’estudi justament de les formalitzacions artístiques, escultòriques i monumentals, amb pedra de Girona, principalment però no únicament en el temps de l’art gòtic.

Del pròleg i del llibre se’n desprenen algunes idees clau que giren al voltant de la producció seriada i la comercialització a l’engròs. La Història de Girona de la pedra a la pedra.

El llibre de Fumanal i Sagrera comença amb la geologia de la pedra i acaba amb la reivindicació històrica dels espais de la matèria que ha definit la història de Girona pels segles dels segles. Començant pel final, el Dr. Freixas també hi insisteix, rescatar les pedreres de Girona (de Pedret i de les Pedreres) de l’oblit, l’abandonament i la incúria és un imperatiu moral, un reconeixement explícit, un homenatge a la primera indústria de la ciutat des del segle XIII fins el segle XVI com a mínim i a totes les persones que hi van treballar i que hi han continuat treballant fins ben entrat el segle XX.

En el cos del llibre domina una idea essencial: el treball de la pedra va ser determinant de l’evolució econòmica de la ciutat i contràriament al que podria semblar si ens fixem en les obres més singulars es tractaria d’una autèntica indústria, amb producció en sèrie, amb reproducció seriada dels elements més característics i més demanats per l’arquitectura de l’època (fusts, columnes, capitells, brancals, arcs, finestres coronelles...) que generalment sempre per via marítima a traves del port de Sant Feliu de Guíxols s’escamparien per tots els dominis de la Corona d’Aragó incloses les possessions italianes. En la seva introducció els autors ho sintetitzen amb exemples. Van ser fets amb pedra de Girona «els claustres de Pedralbes, Santa Maria de les Puel·les, Santa Maria de Jonqueres, Santa Maria de Montsió, Santa Clara, Santa Anna i el Palau de la Generalitat (Barcelona), el claustre de Sant Joan de les Abadesses i la galeria superior del de Ripoll, el pati del Palau Episcopal de Tortosa, les finestres del Palau de la Generalitat valenciana i el Palau Ducal de Gandia, els finestrals del palau de l’Aljaferia de Saragossa, el claustre del convent de Sant Francesc de Palma de Mallorca... i un llarguíssim etcètera».

Els autors transiten des de l’esplendor en època medieval, a una difusió més restringida en època moderna i la reducció de l’ àmbit en edificacions secundàries del món rural, fins a l’actualitat.

La tipificació dels productes és il·lustrativa i la cartografia esplèndida ens estalvia més detalls: les principals pedreres medievals de Girona, fins a 13 (p. 144); les rutes comercials i la seva intensitat (p.154) i els plànols de les pàgines 158 i 159 amb la distribució i difusió de la pedra de Girona en totes les seves variants de productes del segle XII al XVI i la seva difusió territorial.

La matèria de les entranyes pètries de la ciutat dibuixa els escenaris monumentals d’arreu de Catalunya. Va bé de saber-ho i tot admirant els claustres de Pedralbes poder repensar el circuit de Girona a Barcelona d’aquelles columnes i capitells.

Subscriu-te per seguir llegint