Retorns i retirades

Ha estat prodigiós el retorn de Clara Ponsatí a Espanya. M’ha agradat veure-la per aquí, sobretot ara que ja no corre cap risc i que tot és de fireta com sempre ha estat de fireta l’independentisme, en totes les seves versions i personatges i actuacions. Ponsatí es va fugar covardament, en lloc de defensar la independència que havia declarat. I no ha tornat fins que no era evident que res no li podia succeir, tal com hem vist en les darreres hores. Ella és la paròdia final de l’independentisme. Fa uns anys, a la llotja del Camp Nou, el llavors vicepresident Jordi Puigneró em va dir que potser Ponsatí o Antoni Comín tornaven d’avançada, perquè Carles Puigdemont tingués una idea de què li podia passar. Ho deia rient-se del cinisme de Puigdemont, que sempre ha calculat en carn aliena les conseqüències dels seus actes. Ponsatí s’ha trobat un Estat generós, que sap perdonar, i que accepta les pantomimes dels seus esbiaixats d’una manera admirable. Fins i tot li van deixar fer una roda de premsa abans de detenir-la; i per dur-la davant del jutge només va fer falta un mosso d’Esquadra de paisà. Amablement l’exconsellera va abaixar el cap per pujar al cotxe.

Després de declarar va a tornar a Brussel·les, demostrant l’abast de seva valentia. És curiós perquè una estona abans havia dit que no venia a pactar amb l’Estat sinó a presentar batalla. Quina batalla, Clara? Quina batalla és venir quan ja saps que no et pot passar res, jugar a fer-te detenir, no oposar cap resistència i tornar a marxar després d’haver declarat davant del jutge? Quina batalla és aquesta? Tan rucs creus que són els independentistes que encara queden per empassar-se aquesta farsa? Jo també penso que són rucs, no em malinterpretis. Però tan rucs? No et fa ni una mica de vergonya, o de llàstima, prendre’ls el pèl d’aquesta manera?

Per a mi l’independentisme és ja només un tema literari. Vull dir que no em preocupa el que facin o el que deixin de fer els independentistes, perquè s’han tornat irrellevants i no tenen cap incidència en la nostra vida pública més enllà de les pallassades que de tant en tant fan i que donen com a molt per a un comentari de sobretaula. Però encara que només sigui perquè durant alguns anys de la meva vida també vaig creure en això, em sap greu veure com una idea perfectament legítima es degrada amb escenificacions tan baixes i privades de qualsevol intel·ligència. Em sap greu veure com persones que estimo i que encara tenen la independència de Catalunya com a gran projecte vital, o intel·lectual, o sentimental, són arrossegades per protagonistes que s’aprofiten d’una manera molt grollera de la bona fe que en aquest submón encara queda.

Jo crec que seria millor que tots plegats dediquessin llurs vides a qüestions de més importància, i que sobretot guardessin alguna relació amb la realitat. Jo crec que seria més bonic, i més digne, i menys humiliant per als que encara s’estimen la idea de la independència de Catalunya, que acceptessin que no disposen ni del poble ni dels líders que podrien fer possible el seu somni. Perquè evidentment és una qüestió de líders, però sobretot és una qüestió de poble, de com som els catalans, de què volem, de què esperem de la vida, i de com ens fastigueja el conflicte quan va més enllà de la sanefa.

A nosaltres ens diverteix queixar-nos de l’Operació Catalunya, per posar un exemple, fent victimisme del que era evident que passaria, i és que l’Estat es defensaria d’un atac com el que se suposa que vam plantejar-li. I dic «se suposa» perquè evidentment no vam plantejar cap atac, però Espanya igualment havia de defensar-se, per si de cas. A nosaltres ens diverteix més fer com l’exconseller Giró, que va de poble en poble, de botifarrada en calçotada, fent veure que és un més de la colla de la barretina i la ceba per escurar les poquíssimes possibilitats que té de ser el candidat de Junts a qualsevol cosa. Perquè aquest el que vol és ben bé això: qualsevol cosa. Qualsevol cosa per treure el cap i fer el mec i donar-se importància com si encara fos algú.

A nosaltres ens agrada, també, fer com fa Xavier Trias, de qui fa algunes setmanes vaig dir que probablement serà el proper alcalde de Barcelona, però que darrerament ha arruïnat qualsevol possibilitat de ser-ho. Va tenir una desastrosa tarda al Círculo Ecuestre i va recordar als rics de Barcelona que encara és independentista. Fa dos dies es va deixar fotografiar amb un dels fundadors de Terra Lliure, Fredi Bentanachs, en una imatge que val més que mil moderacions. És terrible, és espantós veure com persones que valen la pena són tan poc intel·ligents i fan malbé no només les seves expectatives sinó les nostres, amb posats que no van enlloc i que només desarmen històries que podrien haver estat boniques. No hi ha ni un sol ric a Barcelona que tingui dos dits de cervell que confiï ara en Xavier Trias. El candidat oficial del rics torna a ser Jaume Collboni, que no agrada gaire, que no resulta simpàtic, ni atractiu a la vista, però que és el mal menor entre tota aquesta colla de candidats que sembla que es presentin d’alcaldes a una cova sinistra i fosca, i no a una de les millors ciutats del món.

Subscriu-te per seguir llegint