Persones extraordinàries

És dissabte i he quedat per anar a fer uns vins amb la Bea. Em fa molta il·lusió, perquè li és complicat trobar estones. Arriba guapíssima, amb els ulls brillants, els llavis pintats de vermell i moltes ganes d’anar cap al centre de Girona: «És que fa tant que no m’hi passejo!» Estem de sort i trobem taula en una terrassa del barri vell, demanem uns formatges i una ampolla d’Empordà. Ens posem al dia, ens expliquem novetats i actualitzem històries que fa temps que arrosseguem, constatem que «cada vegada hi ha més idiotes» i riguem per moltes coses. És molt fàcil, riure amb la Bea. Crec que és perquè ha après a riure’s de quasi tot, començant pels seus propis problemes.

M’explica, un cop més, els obstacles que es troben per resoldre alguns temes que els farien la vida més fàcil amb l’Emma. L’Emma és la seva filla. Una nena de vuit anys preciosa a la que li encanta la música, i que és feliç quan, a l’estiu, pot passar-se hores dins la piscina. Una nena amb necessitats especials, amb tot el que això implica per a qualsevol família: començant pel desgast físic, emocional i mental i acabant per la despesa econòmica. I entre un extrem i l’altre, un miler de coses més que a les persones que no tenim aquesta situació familiar se’ns escapen.

La medicació que li cal a l’Emma per dormir (i que dormi l’Emma vol dir que els seus pares també poden descansar) i que no entra per recepta de la Seguretat Social. El cotxet especial que els cal per poder anar amb ella pel carrer. Una cosa tan roïna com que només es lliuri una targeta d’aparcament per a persones amb mobilitat reduïda per família: ells tenen dos cotxes i, si s’obliden de canviar la targeta de vehicle, no poden aparcar en aquests llocs específics. Les batalles per inscriure l’Emma en un casal d’estiu perquè no hi ha prou places (o no hi ha prou professionals per atendre la mainada que ho necessita). Les teràpies que han buscat i segueixen buscant per millorar la qualitat de vida de la seva filla, i que han hagut de pagar de la seva butxaca. Les visites a hospitals en hores de feina. Els equilibris que han de fer per poder anar als partits de l’Aran, perquè a l’Emma no li agraden les multituds i no suporta la fressa. Les cites en centres especialitzats perquè els certifiquin que l’Emma segueix essent depenent i no perdre les minses ajudes econòmiques que reben. El suport que necessiten de la família per poder marxar algun cap de setmana la Bea i l’Albert sols. Les tramitacions de paperassa cada pocs mesos.

I, tot i això, ella somriu i m’assegura que porten una temporada bona. El vermell dels llavis se li ha difuminat, però no la lluïssor dels ulls. «Anem a passejar una mica?», em diu. Caminem fins a la Catedral, ens endinsem pel Passeig Arqueològic, intentem que les granotes de la font dels jardins del Doctor Figueres –que han callat quan ens hi hem apropat– tornin a raucar. «Ruaaaac», faig jo, aguantant-me el riure. «Crooaaac», fa ella, rient sense dissimular. I les granotes ens contesten totes de cop, com si riguessin amb nosaltres. És molt fàcil, riure amb la Bea.

Subscriu-te per seguir llegint